Cent anys amb “La cançó d’amor de J. Alfred Prufrock”
Aquest dies es compleixen cent anys de la publicació d’un dels poemes més rellevants de la literatura anglesa i nordamericana. Ens referim a “La cançó d’amor de J. Alfred Prufrock”, de T. S. Eliot, que va aparèixer inicialment al número de juny de la revista Poetry de Chicago.
El poema no és només important dins l’obra d’Eliot: ho és també pel conjunt de la literatura anglosaxona, ja que molts crítics el consideren el primer poema modern en anglès, una ruptura amb la tradició literària tan radical com la que van suposar Coleridge i Wordsworth. Com escriu el crític John Berryman, ”with this line, modern poetry begins”.
El text és certament modern en el to i en la dicció. Eliot escriu un nou tipus de poesia, amb versos i rimes irregulars, nous temes i actituds. Tot i la influència rebuda –com la poesia metafísica anglesa o el moviment simbolista francès, entre d’altres– el poema esdevé una peça original i única. Es basa en la lliure associació d’idees i imatges, sense tenir una estructura lògica. La tècnica s’assembla al collage, a una composició d’imatges juxtaposades: imatges, referències literàries, observacions…
“La cançó d’amor…” pren la forma del monòleg interior d’un home, Prufrock, frustrat i infeliç, aïllat en un món estrany, del qual se’n sent alienat. Aquesta cançó a la desolació de la vida moderna es publicaria en forma de llibre dos anys més tard, al llibre Prufrock i altres observacions (1917).
A la biblioteca podeu trobar la versió de Felipe Benítez Reyes, publicada per Pre-Textos el 2002.
Si voleu conèixer la petjada d’aquesta obra en la poesia catalana, us recomanem especialment l’article que Pere Ballart va publicar al núm. 71 d’ Els Marges (des. 2002): “Hereus de J. Alfred Prufrock: la filial catalana“.
Deixa el teu comentari!