Manuel de Pedrolo… dramaturg
Quan es compleixen vin
t-i-cinc anys de la mort de Manuel de Pedrolo (L’Aranyó, 1918 – Barcelona, 1990), ens és grat recordar, en la seva faceta de dramaturg, a un autor sempre compromès i conseqüent amb les seves idees.
Sent un dels autors més prolífics de la literatura catalana del segle XX, amb més de 120 títols publicats, va construir un univers literari autònom que va permetre que la seva fos una obra polièdrica en quant a gèneres i estils literaris conreats i arguments i temes tractats.
Amb aquesta versatilitat de rerefons, el vessant més important de la seva obra, en qualitat i quantitat, va ser la novel·la amb la que va demostrar ser capaç de desenvolupar-se en qualsevol gènere: policíac, ciència-ficció, eròtic, simbòlic, realista… Pedrolo vivia l’escriptura com una necessitat vital i com una manera de comunicar-se amb el món i influir en la gent, i la novel·la, a diferència del teatre, li servia per arribar a un públic ampli.
Com a dramaturg, però, Pedrolo també va aconseguir èxits importants: se’l va traduir a diversos idiomes, les seves estrenes eren ben acollides i fins i tot va arribar a estrenar a la Sorbona de París, bressol del “teatre de l’absurd”. Això va ser perquè el seu teatre estava molt a prop d’aquest gènere teatral (Homes i no en seria l’exemple més clar); de fet, la seva obra va ser estudiada per un dels més prestigiosos crítics de l’època, Martin Esslin que el va incloure en el seu Theatre of the Absurd, i el va considerar un dels autors més prometedors del panorama europeu.
Tot i que Pedrolo tenia consciència de que les seves obres de teatre no sempre eren enteses pel públic, la seva proximitat al teatre de l’absurd estava motivada per l’intent de burlar una censura que el va assetjar constantment:
“per què us penseu que vaig escollir aquesta forma teatral tan abstracte, si no per poder passar les defenses amb que es protegeix el sistema?. Si hagués concretat massa, i en una forma realista totalment entenedora a tothom, totes les meves obres s’haurien quedat al calaix. Se’m plantejava aquest dilema: o no dir res (i tenir les obres al calaix equival a no dir res) o emprar un llenguatge que, sense dir-ho tot, insinués prou coses, perquè l’espectador o el lector atent pogués capir què em proposava.”
Pedrolo va poder veure publicada la seva obra dramàtica, però no va ser fins a finals de la dècada dels 90 que Edicions 62 va compilar totes les seves obres en dos volums, agrupades segons la data d’escriptura.
Teatre 1: 1954-1958
- Els hereus de la cadira
- La nostra mort de cada dia
- Cruma
- Pell vella al fons del pou
- Homes i no
- Situació bis
- Algú a l’altre cap de peça
- Darrera versió per ara
Teatre 2: 1959-1977
- Tècnica de cambra
- Sóc el defecte
- Acompanyo qualsevol cos
- Bones notícies del sister
- L’ús de la matèria
- Aquesta nit tanquem
- La sentència
- D’ara a demà
Dins del cicle “L’origen de l’oblit” organitzat pel Teatre Nacional de Catalunya, es podrà veure entre el 28 i el 31 de maig La nostra mort de cada dia, obra escrita per Pedrolo el 1956 i que aborda a través de la comèdia el compromís polític. Aquest cicle que es va iniciar amb Mots de ritual per a Electra, de Josep Palau i Fabre i que clourà amb No obstant això, hi va haver un moment en què tot va ser possible, basada en les memòries del dramaturg Josep Maria Muñoz Pujol a El cant de les sirenes, vol demostrar que el panorama escènic català va mantenir un notable dinamisme malgrat la cruesa de la postguerra i d’haver de conviure amb un règim que no mostraria uns mínims signes d’obertura fins molt després.
Deixa el teu comentari!