La Biblioteca El Carmel – Juan Marsé recomana: Extraña forma de vida, d’Enrique Vila-Matas
Extraña forma de vida / Enrique Vila-Matas.- Barcelona: Anagrama, 1997.
Enrique Vila-Matas és un autor amb una cada cop més gran legió d’admiradors, també té els seus detractors i molta gent que no té clar com posicionar-se. No és un escriptor normal, això és el que desconcerta, però també és el que, segons els seus admiradors, el fa especial. El protagonista, escriptor, ha de preparar una conferència per aquella mateixa nit. Un dia que ha començat amb el seu inquietant fill fent coses estranyes i, a més a més, amb l’amenaça de la seva cunyada-amant de no tornar-la a veure mai més si no es fuga amb ella. Tot això mentre intenta culminar una trilogía de novel·les de realisme social basant-se en els personatges del seu carrer, o en el que creu saber-ne. Se sent un espia maldestre de la realitat, decideix que per aquí anirà la seva conferència de la que ens ofereix tasts. Però estem parlant de Vila-Matas, les coses no són mai simples amb ell, i aquest sol dia amb totes les seves vicissituds i reflexions omplirà tot el llibre. I la prosa de Vila-Matas farà que cada cop ens importi menys com ho pensa acabar tot, el viatge, el trajecte, és el que val realment la pena, més que no pas el destí.
“Acostumbrado como yo estaba a que hundiera siempre la mirada en el suelo aquello me pareció tan raro que se me escapó un grito casi de pánico y desperté a Carmina. Creo que debería haber intuido ya en ese mismo momento que el día que nacía iba a ser memorable. Porque, al cabo de un segundo, inolvidable fue también la reacción de Carmina, que de inmediato le quitó hierro al asunto y, mientras peinaba al niño con raya en medio y mucha gomina, me reprochó que le tuviera tanta pero tanta manía a Bruno. También su reacción se escapaba de lo normal, y ya digo, debería haber sospechado que el día se presentaba raro, pues como en el fondo ella también odiaba a Bruno resultaba extraño, muy fuera de lugar, su reproche, que sonaba más bien a un desaforado ejercicio de cinismo. Nunca hasta aquel día me había reprochado mi inquietud ante la conducta del niño anómalo, nuestro cenizo hijo de la mirada nula.”
Deixa el teu comentari!