La bicicleta estàtica / Sergi Pàmies.- Barcelona: Quaderns Crema, 2010.

Aquest llibre de Sergi Pàmies representava una novetat en la seva obra. Tot i seguir en els contes (gènere que domina a l’alçada de l’altre mestre actual Quim Monzó) ara Sergi Pàmies hi introdueix la seva pròpia vida.  No són contes autobiogràfics, o almenys no estrictament parlant, però els elements que s’endevinen sortits de la seva biografia són molts. Sergi Pàmies va néixer a París, fill de pares exiliats i aquest desarrelament amb un punt cosmopolita (París és París encara que s’hi vagi d’emigrant-exiliat) hi és present, com també les conviccions polítiques i el compromís dels seus pares. Els exiliats, gent que va prometre no tornar a creuar els Pirineus mentre Franco vivís i que anaven trencant la promesa amb el pas dels anys, no s’atrevien a dir-ho en veu alta però començaven a creure que era inmortal.

Un llibre que segueix l’estil de Sergi Pàmies, breu, contes curts (no tant com el altres llibres) i brillants, però amb un punt diferent que fan d’aquest llibre una petita raresa en l’univers “pamià”, o potser el principi d’un nou estil. Qui sap?

“Jo duia les sabates mal cordades i ella es va acostar per avisar-me que, si em trepitjava els cordons, podia prendre mal. No ens coneixíem, però va resultar que era la dona de la meva vida. Agenollat i una mica avergonyit, me les vaig cordar davant d’ella, amb l’actitud reverencial del donzell que espera el cop d’espasa que l’ha d’investir cavaller.”

Categories; Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, Destacat, Novel·la barcelonina, Novetat Tags: novel·la barcelonina, Recomanacions de lectura, Ressenyes