El passat 22 de desembre, en la 64a edició de la Nit de Santa Llúcia-Festa de les Lletres Catalanes, es va lliurar el Premi Carles Riba de Poesia, que enguany ha estat atorgat al poeta i traductor Hilari de Cara.

Andreu Gomila, que formava part del jurat, afirmà que “Hilari de Cara té 69 anys però és incògnit per molts. […] Amb aquest premi espero posar-lo al lloc on es mereix”. Nosaltres ens hi volem sumar, modestament, dedicant-li aquest espai.

Hilari de cara va néixer a Melilla el 1945, però s’establí a Manacor el 1967. Llicenciat en Història moderna i contemporània el 1972, el doctorat el féu, però, en filologia catalana, amb un estudi sobre la narrativa de Quim Monzó. Va exercir la docència a l’IES Mossèn Alcover de Manacor, així com a diversos instituts de Badalona, on ensenyà literatura i llengua anglesa i catalana. Des fa uns anys, també col·labora amb nombroses publicacions, com ara Revista de Badalona, Diari de Mallorca, Diari de Balears, El carrer dels Arbres, Manacor i 7 Setmanari (Manacor), on signa sovint amb pseudònim, com Hilari Bogbinder, Capità Spolding, Fred Astaire o Fred. És director de la col·lecció Varoic de narrativa (ed.Documenta Balear), i ha publicat autors com Flannery O’Connor, Pinckney Benedict, Henry James, Kazuo Ishiguro i Peter Carey. També és autor de narrativa:  Un llac en flames (2009) i Cada família, un porc (2011).

Va publicar Libro uno, el seu primer poemari, el  1969. Ben aviat publicaria poemes en català a separates de la revista Cuadernos de Son Armadans, però  L’espai del senglar  (1985), el primer llibre en català, es faria esperar uns anys. El seguiren Quaderns d’Es Llombards (1992) i Bolero (1998). El 1998 va publicar l’antologia Poemes 1985-1991, on revisa i recull poemes dels dos primers poemaris en català.

…

I quan us veig amb els ulls enrogits
d’herba, de ginebra, de cervesa,
trontollant a la barra de tots els bars de matinada,
estic content d’haver-vos ensenyat qui era en Rilke
i qui era en Malcolm Lowry
i com es un gin-tònic a Bombay,
tu, Joan, de la perdiu llegendària,
i tu, Cati, que gaudires de l’aviram,
tu, Guillem, i tu, Mateu, fill de Sant Joan,
els meus alumnes, els meus amics,
els meus iguals, els meus bandarres fills de puta,
i estic content perquè mai no fareu res més, cap altra cosa
que beure, riure, parlar amb enginy, sense impaciència,
i esperar ben tranquils que pel mateix preu
us dugui qualcú la independència.

(Bolero, 1998)

Entre el 1995 i el 2002 va viure als Estats Units, experiència que recull al poemari Absalom (2006),  amb el qual guanyà el premi de la crítica Cavall Verd-Josep Llompart. A Estats Units fou  assessor tècnic a l’oficina d’educació de l’ambaixada d’Espanya a Washington, i posteriorment professor de llengua i literatura espanyola, hispanoamericana i universal a l’Escola Internacional de les Nacions Unides (UNIS), organisme on també treballa com a traductor. Durant la seva estada a Nova York difon l’obra d’autors com Blai Bonet o Baltasar Porcel.

…

L’erosió ha fet això, inundacions
immenses, després, rius amples com ungles,
i una terra propícia al dibuix i al caprici;
més tard, dilatacions i espasmes, vents
com l’alè d’un boig, aurores de llops
i cobres i gent que amava escolar-se
del temps, les formes de l’atzar i l’infinit
del cavall, la retirada de la mar deixa
tot d’illes infinites surant en fòsfor roig,
sang de safrà i homes com falcons
–amb l’àlgebra es pot demostrar
la preeminència de les hipotenuses,
el silenci dels angles, l’opacitat
dels déus– (però, són quasi mal·leables,
s’acomoden com a guants a roques verticals,
a planures emergents
sobre aquest desfici d’ordre,
la resplendor lunar, a les marors de boira,
a la retirada esvalotada de la mar)

(Absalom, 2006)

A Absalom el segueix Postals de cendres (2008), llibre amb què va guanyar els premis Pollença i Crítica Serrra d’Or de poesia el 2007. El 2012 va publicar els llibres Via bàltica i Nunc. Aquell mateix any rebia el premi Vidal i Tomàs de poesia.

…

El frec de les olors contra les vànoves,
aquesta humitat de les nits de plom,
el bes de la mare sobre el tel dels ulls,
dormir, acotxat, i el gust a la boca
d’un tassó de llet amb flaire de rom,
i ara s’obre un vertigen de cossos
elaacp abandona els coixins, països, fiblons.
 

(Postals de cendres, 2008)

Amb Refraccions ha guanyat el Carles Riba. Andreu Gomila assegura que De Cara és “un poeta especial i diferent, amb aquest recull de poesies sembla un poeta suec, nòrdic”, […]. “’Refraccions‘ és passió amorosa, però també passió per un mateix i per les coses”.

El seu coneixement de la llengua i la literatura anglesa segurament han influït en la seva poesia, però també s’ha palesat en la seva tasca de traductor. Seva és la traducció dels Poemes de Frank Banton, i Gent de casa bona, de Joyce Carol Oates (en aquesta ocasió, amb Maria Antònia Caldentey).

Podreu trobar Refraccions a la biblioteca tan aviat es publiqui.

 

 

 

 

 

Categories; Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda, Destacat, Novetat, Poesia Tags: Biblioteca Mercè Rodoreda, Hilari de Cara, Poesia, premi Carles Riba