Inici » Ateneu Barcelonès, Destacat, General, Lectors, Novel·la barcelonina, Novetat

el lector opina

3 gener 2015 723 views Sense Comentaris

ENTRE L’ÈPICA I L’ÈTICA

Jordi Tomàs. El mar dels traïdors. Ed. 62 Labutxaca. Barcelona, 2014. Demaneu la reserva d’aquest document

No n‘hi ha prou de tenir la voluntat i el coratge de defensar una causa justa; cal fer-ho també –i potser abans que res– amb les dosis indispensables d’intel·ligència que li atorguin alguna probabilitat real d’èxit, sempre que es busqui alguna cosa més que el martiri infructuós; vet aquí un pensament que se’ns pot acudir després de la lectura d’aquesta novel·la. Però aquesta reflexió, i qualsevol altra que ens susciti, no són producte d’un text amb vocació d’adoctrinament moral, ni sobrecarregat d’ínfules filosòfiques, sinó que ho fa com ho ha de fer una bona novel·la, és a dir, per mitjà dels recursos literaris mateixos. I és que, en literatura, el com sense el què és una faramalla absurda, però el què sense el com no va més enllà d’un intent lamentablement frustrat.

Servint-se fonamentalment de l’estil epistolar –un recurs no especialment original, però un valor segur si es treballa amb encert–, El mar dels traïdors atrapa el lector des de les primeres pàgines i el fa seguir amb delit la peripècia del jove metge Antoni Riubò, carregat d’esperances i de bona fe, que embarca rumb a les Antilles, un dia d’agost de 1864, en un bergantí on no trigarà gaire temps a descobrir que res ni ningú no és allò que sembla.

L’antropòleg Jordi Tomàs (Barcelona, 1971), bon coneixedor de les cultures africanes, sobre les quals ha realitzat diversos treballs, ha abordat en aquesta obra un tema engrescador, des del punt de vista narratiu, i punyent des del punt de vista de la memòria col·lectiva, com és el de l’esclavatge i, més concretament, el tràfic d’esclaus practicat per catalans. Al personatge de ficció construït per Tomàs –estimat per tothom per la seva filantropia i protector de les arts, però que fonamenta la seva fortuna en el comerç il·legal d’éssers humans–, podríem posar-li, mutatis mutandis, el nom i els cognoms de més d’un prohom dels nostres llibres d’història i hi encaixaria de ple.

Que no quedi per dir, tanmateix, que El mar dels traïdors pot ser llegida en clau de novel·la d’aventures, amb uns components d’acció i d’intriga salpebrats amb alguna pinzellada d’erotisme i una eficaç recreació d’un ambient –la vida diària a bord d‘un bergantí que navega per l’oceà– que no deixa de resultar suggestiu.

Podríem, tal vegada, objectar a l’escriptura de l’obra un llenguatge massa contemporani, que no s’acaba de correspondre amb el que seria un text real de mitjan segle XIX, ja que no és el mateix escriure sobre una època que a la manera d’una època; també, filant prim, podríem preguntar-nos per la versemblança del fet que algú que es proposa amotinar-se en un vaixell, envoltat d’enemics, vagi escrivint un dietari on explica, amb pèls i senyals, els detalls del seu pla de revolta. Però aquests són, en tot cas, pecats venials dins la consideració general d’un llibre certament ben documentat i ben escrit, que se segueix amb interès de cap a cap, que va ser guardonat amb el premi El Lector de L’Odissea, i que conté aforismes intratextuals com ara “cada gota de perfum que es posa un ric és una gota de sang que perd un pobre”, tan vàlids per al segle XIX com per al segle XXI.

MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ

 

 

 

 

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.