Yo fui Johnny Thunders: Etapa 1
Comencem la ruta a Sant Martí, ja que Francis va a buscar a la seva germanastra, que treballa a un bingo.
Pàg. 29
La madre de Francis mutó al conocer a Paco de Joana a Juana. La mujer lleva muerta hace años. Si se esforzara como hace la gente de edad –tirando paralelas hasta los cruces de caminos-, recordaría cuántos. Pero no lo hace. Sí que puede, sin embargo, recitar de memoria cuándo llegó la pequeña Marisol a casa. Cuándo se iba, cuándo volvía y cuándo dejo de ir y de volver. Sabe casi todo de Marisol. Que trabaja en rambla Guipúscoa, en un bingo, para escarnio del destino y compartiendo piso con un par de chicas dominicanas. Al poco de marcharse tuvo novio. Luego, otro, un moro. Ahora sale con su jefe, un tipo oscuro pero que no es pobre ni está solo, aunque sea, eso sí, casi tan viejo como él.
Pàg. 102
Francis trata de fingir indiferencia. Saca un cigarrillo. Lo enciende. Luego, se gira y mira en derredor. Como si no supiera qué iba a ver en aquel barrio tan parecido al suyo, a todos los alejados del centro, del santurrón de Gaudí y de las cafeterías de diseño. Como si le importara. Las aceras y las calzadas conservan parte de la humedad de la llovizna de hace un rato. Siete de la tarde: críos y abuelas cruzan por rambla Guipúscoa. El de seguridad da dos pasos en su dirección y le espeta:
-Será mejor que te vayas.
-¿Por qué?
-¡Aire!
RAMBLA GUIPÚSCOA:
A mitjans dels anys 50, l’actual Rambla de Guipúscoa era un carrer, que estava més envoltat d’horts que de fàbriques i tenia un paviment precari i un mal enllumenat.
En el sector mar d’aquell immens i inhòspit carril hi havia els blocs de pisos que ja construïa La Caixa, mentre al sector muntanya començaven a bastir-se els edificis del grup d’habitatges de Juan Antonio Parera, els de l’Obra Sindical del Hogar. El carrer Guipúscoa no es va obrir oficialment fins el 18 de juliol de 1958, coincidint amb la data de l’alçament militar amb el qual es va iniciar la Guerra Civil, però les plaques del carrer no es van instal·lar fins el 1963. La inauguració definitiva va tenir lloc el 19 d’octubre d’aquell any i va comptar amb la presència del alcalde de Sant Sebastià, el qual va descobrir una placa commemorativa, obra del ceramista Guivernau.
Als anys 60 els cotxes el van envair com a via ràpida per accedir del centre de la ciutat a l’autopista de la costa.
A més, per evitar les vies del tren que unien el Clot i la Sagrera, però que aïllaven el carrer Guipúscoa del centre de la ciutat, el 1964 el Ministeri d’Obres Públiques va construir un pas provisional, que va ser conegut com el pont del carrer de València, i que es va conservar fins el 1989, quan el carrer Aragó va poder enllaçar amb el de Guipúscoa.
El trànsit de vehicles impedia que el carrer fos útil per al barri. Era un mur que dividia el territori en 2 zones ben diferenciades. Així, els veïns que vivien entre Guipúscoa i Gran Via eren “els de baix” i els que residien entre Guipúscoa i Menorca eren “els de dalt”.
Les vies del tren de la Meridiana es van soterrar i el juliol de 1969 la Gran Via es va prolongar des de la plaça de les Glòries fins al Besós. Ambdues avingudes van assumir bona part del flux de cotxes que transitaven fins aleshores per Guipúscoa, que va acabar convertint-se en un carrer mig mort, sense activitat, amb pocs comerços.
Durant un temps es van instal·lar tanques a totes dues bandes del carrer Guipúscoa i gairebé no havia carrers transversals que el travessessin, situació que es va prolongar fins la reforma dels anys 90.
Aprofitant els preparatius dels Jocs Olímpics, als anys 90, l’Ajuntament va obrir el carrer d’Aragó fins el carrer Guipúscoa i va eliminar el sinuós i perillós Pont de València.
El tram d’Aragó que passa pel Clot es va urbanitzar en forma de rambla i es va fer el mateix en els primers metres del de Guipúscoa fins al carrer Bac de Roda, ja que el poliesportiu d’aquest carrer s’utilitzaria com a centre d’entrenament i calia dignificar la zona abans de l’arribada dels esportistes i la premsa internacional. Per contra, l’aspecte que presentés el carrer Guipúscoa entre Bac de Roda i Extremadura importava poc i es va quedar com estava.
La construcció del túnel de l’esperada línia 2 del metro va obligar a obrir el carrer en canal. Aleshores, l’Associació de Veïns de Sant Martí de Provençals va començar una intensa campanya de mobilitzacions per reivindicar la fi de les obres del metro i la creació d’una rambla al carrer Guipúscoa.
Finalment, l’any 1996 Artur Mas, aleshores conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat i Joan Clos, aleshores primer Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament, van arribar a un acord per desbloquejar les obres i urbanitzar Guipúscoa entre Bac de Roda i Extremadura abans de l’estiu de 1997.
El disseny de la nova rambla va tenir un compte l’opinió dels veïns, principalment mitjançant l’Associació de Sant Martí de Provençals.
La rambla Guipúscoa es va inaugurar el 13 de setembre de 1997- un any després que arribés el metro al barri de Sant Martí de Provençals- neix al carrer Lope de Vega i arriba fins el carrer Extremadura. Té un passeig central de 13 metres d’ample i 2 calçades laterals de 10 metres, amb espai pel que puguin circular les bicicletes. S’hi van plantar 800 arbres i es van col·locar nombrosos bancs.
Després de la reforma, els carrers perpendiculars a la rambla la travessaven sense problemes. També ha permès millorar la mobilitat entre ambdós sectors del passeig. El trànsit de la Rambla Guipúscoa té continuïtat a totes dues bandes de la Rambla Prim.
Deixa el teu comentari!