Vida privada / Josep Maria de Sagarra.- Barcelona: Proa, 2007.

Aquest va ser un llibre molt escandalós en el seu moment, potser perquè retratava dues coses ben reals però d’aquelles que incomodaven, d’aquelles de “millor no parlar-ne”. Per una banda el declivi-decadència d’una familia de la burgesia catalana, les altes esferes, i per l’altre les baixes esferes, els rics que baixaven al xino com qui va al zoo, a passejar pel costat canalla de la vida (però només una mica tampoc ens passéssim). Eren els anys 30, anys d’esperança, de revolució i on semblava que allò que venia seria encara millor, però la història va anar com va anar. Aquest llibre és un homenatge, un testament si es vol, a una burgesia que va deixar d’existir (o va canviar fins esdevenir irreconeixible) i a una Barcelona canalla i de baixos fons, que encara no era com va esdevenir més tard un pou del que no se’n podia escapar. Un retrat precís com una fotografia i que deixava clar que Josep Maria de Sagarra era un dels grans de la literatura catalana del moment.

“Probablement serien quarts de cinc de la tarda. L’home dels parpres castigats, Frederic de Lloberola, es despertava normalment. No l’havia cridat ningú, ni l’havia deixondit cap soroll; els nervis estaven tips de dormir; havia aprofitat fins a les escorrialles un somni absurd i descolorit, d’aquests que es tenen quan a la vida no passa res, i que quan un es desperta, amb prou feines si en recorda l’argument.”

Josep Maria de Sagarra (c) Francesc Català-Roca

Categories; Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, Destacat, Novel·la barcelonina Tags: Barcelona, novel·la barcelonina, Recomanacions de lectura, Ressenyes