Inici » Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda, Etapes, General, Itineraris complets, Itineraris literaris, Novetat, Poesia

Suite Barcelona: la casa Vilana Perles i l’exili

18 setembre 2014 Sense Comentaris

El senyal. Ho han aconseguit. Els Vilana Perlas ja són camí d’Itàlia. Ramon Frederic és a Viena i els espera. El xabec d’Adrià era mar endins, lluny de port, de la mar sutjosa, lluny del captiu horitzó de la ciutat. Negra nit, presos els portals, el port travat, tot just la lluna tendra s’ha emboscat rere l’espessa boira, amb perill de la vida han fugit en un gànguil nu de veles i trinquets.

Sóc i no sóc i, ignorat de mi mateix, em pregunto què serà ara de la Casa Perlas. Tot és extrem.  No temo la nit, però la nit se m’emporta. Abolides les llibertats, jo també em sento proscrit en pròpia casa i fins les ombres són de pedra. Reclòs en murs tan alts, demano a Déu on pot desar el cor tant de dolor.

Setembre, dijous tretze de mil set-cents i catorze.

La casa Vilana Perles, al número 13 del carrer Regomir, serà la darrera etapa d’aquest itinerari. El poema descriu el moment en què aquesta  família deixa la ciutat clandestinament. Ramon Frederic de Vilana Perles l’havia abandonada abans, el març de 1713, acompanyant l’emperadriu Elisabet Cristina camí de Viena.

Palau Vilana Perles, al carrer Regomir, núm. 13.

Els Vilana Perles foren alguns de tants catalans que van haver d’afrontar l’exili, però Ramon Frederic era una de les figures més destacades del conflicte, l’home de confiança de Carles III a Catalunya. Nomenat marquès de Rialb, quan el 1711 morí el germà de Carles d’Àustria i aquest marxà a Viena per esdevenir emperador, Ramon de Vilana Perles quedà a Barcelona com a secretari personal i home de confiança de l’emperadriu. Un cop a l’exili, fou secretari d’estat i cap del Consell d’Espanya creat a Viena per als afers hispànics. El 1725 participaria al Tractat de Viena, on s’acordà una amnistia general perquè els exiliats austriacistes poguessin retornar a Catalunya. Sembla que no va tornar mai a Catalunya.

El nostre guia es pregunta què en “serà de la casa Perlas”, i certament el seu futur no està exempt de simbolisme: la casa fou confiscada i ocupada pels nous administradors de la ciutat. En concret, l’ocupà José Patiño, intendent de Catalunya el 1713, president de la Junta de Justícia i de Govern, artífex de la reforma fiscal mitjançant la imposició del cadastre… i del Decret de Nova Planta.

La portalada del palau dels Vilana Perlas (també conegut com a palau dels Gualbes) és una de les més singulars del nostre patrimoni arquitectònic. Hi ha qui la considera el millor exemple de portal barroc de Barcelona, restaurat als anys cinquanta per Adolf Florensa. Els relleus amb forma esfèrica que hi veureu a la façana fan al·lusió al cognom “Perlas”, i daten dels anys 1711-1712, quan el propietari va reformar la seva casa per denotar el seu rang polític i social.

L’exili dels catalans austracistes ha estat objecte de diversos llibres. Un de ben curiós i que us recomanem especialment és La nova Barcelona del Danubi (1735-1738), on Agustí Alcoberro ens  explica com centenars d’exiliats catalans van ser enviats al Banat de Temesvar, prop de la frontera turca, amb el propòsit de fundar-hi una ciutat: l’efímera Nova Barcelona.

[enllaç al mapa: 6. Palau Vilana Perles]

 

***

Amb l’exili s’acaba aquest itinerari.  Trobareu la bibliografia que hem utilitzat al text de l’itinerari complet que podeu descarregar aquí.

Si en voleu saber més:

Albareda, Joaquim. “Ramon de Vilana Perlas. A l’ombra de Carles III/Carles VI”, a: Política, economia i guerra: Barcelona 1700. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Institut de Cultura, DL 2012. pp 220-241.

Alcoberro i Pericay, Agustí. La nova Barcelona del Danubi (1735-1738): la ciutat dels exiliats de la guerra de successió. Barcelona: Dalmau, 2011.

Alcoberro i Pericay, Agustí. L’exili austriacista: 1713-1747. Barcelona: Fundació Noguera, 2002.

Alcoberro i Pericay, Agustí. “Desplaçaments i exilis”, a: Política, economia i guerra: Barcelona 1700. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Institut de Cultura, DL 2012. pp 174-193.

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.