Nicanor Parra, cent anys
El proper divendres 5 de setembre es compliran cent anys del naixement del poeta, físic i matemàtic xilè Nicanor Parra. El seu nom està associat al terme antipoesia, que es va popularitzar amb la publicació el 1954 del llibre Poemas y Antipoemas. La paraula indica un rebuig del que normalment s’entén per poètic, un distanciament de la llengua considerada “literària” a favor d’expressions col·loquials i quotidianes, sovint modificades per captar l’atenció del lector. Es tracta d’una escriptura festiva, fins i tot burleta, que interpel·la el que tradicionalment s’entén per poesia i arrela en la ironia: sovint un contingut seriós és presentat amb una forma desenfadada que el qüestiona i convida a la reflexió. Lluny de les grans veritats, l’antipoesia és una escola d’escepticisme.
El primer llibre de Nicanor Parra, Cancionero sin nombre, va publicar-se el 1935. Hi és molt present la cultura popular rural, així com la influència del Romancero gitano de García Lorca. Després d’una estada a Oxford, torna a Xile el 1951, i publica una selecció d’antipoemes als Anales de la Universidad de Chile. L’any següent experimenta amb poesia no tradicional, i munta amb Enrique Lihn i Alejandro Jodorowsky la poesía-mural El quebrantahuesos, feta amb retalls de diari.
El 1954 apareix el seu segon llibre, Poemas y antipoemas, una reacció a la retòrica bigarrada de poetes com el també xilè Neruda. El seguiran La cueca larga (1958), Versos de salón (1962), Manifiesto (1963) i Canciones rusas (1967). A Versos de salón escriu:
Durante medio siglo
La poesía fue
El paraíso del tonto solemne.
Hasta que vine yo
Y me instalé con mi montaña rusa.
Suban si les parece.
Claro que yo no respondo si bajan
Echando sangre por boca y narices.
El 1972 publica la seva primera col·lecció d’Artefactos, minipoemes de caràcter epigramàtic, humorístic i filosòfic (la segona apareixerà el 1982). També als setanta publica els Sermones y prédicas del Cristo de Elqui (1977 i 1979), al voltant de la figura d’un versificador i predicador ambulant xilè dels anys trenta i quaranta.
El 1977 va participar a Hojas de parra, una creació col·lectiva que es posà en escena a un circ als afores de Santiago de Xile, i que denunciava la represió política. La carpa serà incendiada, però els textos de Parra es recolliran en un llibre publicat el 1985. Abans, però, publicaria els Poemas y antipoemas a Eduardo Frei (1982) i Chistes para desorientar a la policía/poesía, Poesía política y Coplas de Navidad (1983).
Als anys noranta publica Poemas para combatir la calvicie (1993), Objetos prácticos (1996, coneguts també com a “artefactos visuales”). El 2001 publica Páginas en blanco, i el 2002 Artefactos visuales, dirección obligada. Els seguirien Lear rey & mendigo (2004), i Discursos de sobremesa (2006). Entre 2006 i 2011, l’editorial Galaxia Gutenberg ha publicat la seva obra completa, amb el títol Obras completas & algo +.
El 2011 fou guardonat amb el premio Cervantes, i el 2012 amb el Premio Iberoamericano de Poesía Pablo Neruda.
A la biblioteca hem preparat un petit espai per animar-vos a conèixer la seva obra, tot evocant les capses que el poeta va fer servir per publicar Artefactos i Chistes para desorientar a la policía/poesía. Hi podreu trobar els llibres següents:
Artefactos visuales, dirección obligada. Madrid: Fundación Telefónica, cop. 2001
Chistes para desorientar a la policía/poesía. Madrid: Visor, 1989.
Obras completas & algo +: de Gato en el camino a Artefactos, 1935-1972. Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2006.
Parranda larga. Madrid: Alfaguara, 2010.
Poemas y antipoemas. Madrid: Cátedra, 2011.
Poesía y antipoesía. Madrid: Castalia, 1994
La vuelta del cristo de Elqui. Santiago: Universidad Diego Portales, 2007.
Per acabar, us deixem amb un documental fet pel programa xilè 7mo Vicio:
Deixa el teu comentari!