Inici » Ateneu Barcelonès, Destacat, General, Lectors, Novel·la barcelonina, Novetat

El lector opina

4 octubre 2014 683 views Sense Comentaris

La caiguda de Barcelona, 1939.

d’Estanislau Torres.

Pagès Editors. Lleida, 2014. Demaneu la reserva d’aquest document.

EL PRINCIPI DE LA FI

Estanislau Torres (Barcelona, 1926) és un il·lustre veterà de les lletres catalanes, amb un recorregut extens que es projecta, des d’un ja llunyà 1959 en què va publicar Fum d’ara i, sis anys després, quan va guanyar el Sant Jordi per La derrota, fins als dies més recents, encara en plena activitat creativa. Integrant d’una d’aquelles generacions obligades a viure directament la tragèdia de la guerra civil, una part significativa de la seva obra té en aquells anys, i en els fets que van comportar, un dels eixos de la seva producció narrativa i assagística.

Amb La caiguda de Barcelona. 1939, Torres ens posa davant dels ulls un fresc que ens acosta, d’una manera ben vívida, el moment clau de l’abandonament de la capital catalana per part de les forces republicanes i la consegüent ocupació per l’exèrcit franquista. Per fer-ho, se serveix dels records propis (tenia tretze anys a l’hora d’aquells fets), però recorre també a testimonis diversos i a documents memorialístics. Aquesta complementarietat de mirades permet al lector fer-se una idea força fidel de l’ambient de la ciutat en aquelles hores crucials: l’obstinació dels irreductibles que encara anaven a aixecar barricades en alguns punts perifèrics, la impaciència dels qui s’havien passat dos anys i mig amagats a l’espera que arribessin els seus, la desesperació dels qui optaven, empesos per la fam, per assaltar els magatzems de queviures que els guardians havien abandonat, l’heroisme anònim dels qui, per damunt de qualsevol altra prioritat, s’ocupaven dels malalts i ferits que atapeïen les sales dels hospitals… “És evidentment admirable que, davant del desastre, de la derrota, hi hagués, encara, un mínim d’organització”, escriu l’autor.

El registre de la prosa és decididament planer; adopta un llenguatge periodístic quan parla Torres en primera persona i es torna del tot col·loquial quan dóna veu als testimonis orals. Al llarg de les 190 pàgines que conformen el llibre podem palpar, amb una nitidesa corprenedora, tota la tensió i l’angoixa d’aquelles hores decisives. I és que no hi ha material de qualitat més fina per a l’elaboració historiogràfica que la narració directa de les persones que han viscut un moment històric determinat, o que hi han tingut una participació activa.

L’obra, a més, pot suscitar fàcilment reflexions al voltant d’un grapat de temes, gens intranscendents: des dels ressorts del comportament humà en situacions límit fins a les llums i les ombres de les organitzacions polítiques, tot passant pel paper dels mitjans de comunicació esdevinguts instruments de propaganda, o les curiositats que ajuden a traçar el perfil d’una societat. En aquest darrer sentit, per exemple, crida l’atenció la importància que la gent atorgava al tabac, omnipresent i percebut com un producte de primera necessitat al mateix nivell que el pa, l’oli o el sucre.

La caiguda de Barcelona, 1939 és una obra que té, entre d’altres, la virtut de poder interessar un públic ampli, que comprèn l’historiador especialitzat, a la recerca de tots aquells documents que li forneixin informació sobre el desenllaç de la guerra civil, el barceloní encuriosit per conèixer detalls precisos d’un capítol de la història de la seva ciutat o, en definitiva, qualsevol lector mitjà capaç de deixar-se seduir pel relat d’una peripècia col·lectiva que no deixa ningú indiferent.

MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ

 

 

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.