Suite Barcelona: la República de les lletres
S’aixequen mestral i ponent. El viatge es fa impossible sense que xaloc i llevant els aturin, sense que gregal i migjorn ens empenyin i la tramuntana no s’hi oposi. L’intercanvi epistolar amb Adrià sobre el diàleg d’Ausiàs March amb els clàssics em té captivat. Amb els amics Salvador i Solanes fem part d’un estol de ciutadans que vivim a la República de les Lletres on, almenys per uns moments, l’aire no s’altera i es pot respirar idealment. […]
Setembre, diumenge vint de mil set-cents onze.
Quina república és aquesta on es pot respirar lliurement i idealment acompanyat d’amics lectors? És possible trobar-ne un vestigi a la ciutat?
La primera vegada que es va fer servir l’expressió “república de les lletres” (Respublicam litterae) va ser el 1417, en una carta que l’humanista Francesco Barbaro va adreçar a Poggio Bracciolini, on el felicitava per la troballa de manuscrits antics. Marc Fumaroli explica a La República de las Letras (El Acantilado, 2013) com aquesta república ideal, democràcia d’iguals, oposava a un món de corts i intrigues “una vasta ciutat invisible i indestructible, el vincle cívic de la qual era nodrit per l’amor intransigent a la veritat, però temperat per l’amistat, el respecte al saber i al talent” (pp. 42-43).
El nostre narrador no ho diu, però a la Barcelona del 1700 segurament aquesta república devia estar vinculada estretament amb les tertúlies i amb unes institucions molt particulars: les acadèmies. A Barcelona hi havia hagut l’Acadèmia de Sant Tomàs d’Aquino, al convent dominicà de Santa Caterina, però la que segurament haurien trepitjat els “amics Salvador i Solanes” és l’Academia dels Desconfiats (1700-1703), políticament austracista, i que es reunia a la biblioteca de la casa Dalmases, a l’actual número vint del carrer Montcada. Se’ls coneixia popularment com els “savis del Born”, i un dels seus membres va ser precisament Francesc Valls, el mestre de capella que –si no ens falla la intuïció– acompanyava el nostre protagonista a Santa Maria del Mar, tal com vam veure a l’entrada anterior del blog.
Palau Dalmases, seu de l’Acadèmia dels Desconfiats.
El lema de l’Acadèmia n’explica el nom: «Tutta, qui diffidens» (segura, perquè desconfia). Però no devia sentir-se prou segura quan va suspendre la seva activitat poc abans que comencés la la guerra de Successió (en certa manera la rependria anys més tard, el 1729, l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona).
Avui el Palau Dalmases, seu durant anys d’Òmnium Cultural i de l’Institut d’Estudis Catalans, allotja activitats ben diferents, però la biblioteca i les llibreries barroques van ser preservades per l’Institut Municipal d’Història, que les va adquirir a principis del segle passat.
[enllaç al mapa: 3. Palau Dalmases]
Si en voleu saber més, us recomanem:
FUMAROLI, Marc. La República de las Letras. Barcelona: El Acantilado, 2013.
Llengua i literatura: Barcelona 1700. Barcelona: Barcino: Fundació Lluís Carulla: Institut de Cultura, 2011.
TORRES, Xavier. “Llegir, escriure i escoltar a la Barcelona del sis-cents”, a Llengua i literatura. Barcelona 1700. Barcelona: Barcino: Fundació Lluís Carulla: Institut de Cultura, 2011, pp. 83-84.
VALSALOBRE, Pep; ROSSICH, Albert. Literatura i cultura catalanes (segles XVII-XVIII). Barcelona: UOC, 2007. pp. 42-45.
Deixa el teu comentari!