La Biblioteca El Carmel – Juan Marsé recomana: “El día que me vaya no se lo diré a nadie” de Kiko Amat
El día que me vaya no se lo diré a nadie / Kiko Amat.- Barcelona: Anagrama, 2003.
La Barcelona més rabiosament actual encara està poc novel·litzada, per això trobar-se un llibre ambientat pràcticament ara mateix sempre és d’agrair. Kiko Amat aconsegueix amb aquesta primera novel·la justament allò que no es proposava, retratar perfectament un moment concret, i una forma de vida també concreta. El protagonista és un perdedor, això no és nou, i li és exactament igual, això ja és més novedós. És aquesta mena de “semenfotisme” de la generació que va arribar a l’edat adulta als 90 però sense gaire entusiasme, amb resignació i amb l’esperança de no ser engolit per una societat a la que cada cop s’hi assemblen més, a pesar seu. I també és, ara sí en paraules de l’autor “una història d’amor una mica atípica”.
“Al llegar a la librería Julián sonríe con algo de hambre y saluda a su jefe Josep y a Teresa y Olga, las dos estudiantes que hacen horario partido en la tienda. Josep, Teresa y Olga, qué aburrimiento de nombres, pensó Julián un día. Un aburrimiento de nombres intolerable, pensó. Desde entonces les cambia los nombres mensualmente por patriarcas bíblicos o músicos raros o artistas de circo muertos o anarquistas legendarios.
Este mes ha trabajado día tras día con un rey mesopotámico y dos asesinas rusas, y no hay color. Le da a sus quehaceres diarios un no-sé-qué de complicado sin el que Julián no podría vivir.”
Deixa el teu comentari!