Poeta del mes: Carlos Zanón
Parlar del protagonista d’aquest mes de juliol és parlar d’un autor multidisciplinar. A banda de poeta, Carlos Zanón és també novel·lista, guionista, articulista, crític literari i lletrista (entre d’altres, de Loquillo y los Trogloditas, o d’Alicia Golpea, el grup de què ell mateix va ser membre a inicis dels 90).
Tot i que des que va publicar la seva primera novel·la cultiva especialment la narrativa de gènere negre, aquest autor nascut al Guinardó l’any 1966 va endinsar-se en la literatura amb la poesia, gènere que en cap moment no ha abandonat. Publica els seus primers poemes amb només quinze anys i el 1986 guanya l’Accèssit del Certamen Plaza Janés amb el poema Fui una noche triste.
Amb un interval de dos anys produeix dos llibres de poemes, El sabor de tu boca borracha, pel qual rep la menció especial del Premio Anthropos de poesia l’any 1988 i que Nínfula publica l’any següent, i En el parque de los osos que, tot i resultar finalista del prestigiós Premio Nacional de Poesía Ciudad de Irún l’any 1990, no veu la llum editorial fins una dècada més tard. Entremig d’aquests dos poemaris apareix el que, en realitat, és el seu tercer llibre de poesia: Ilusiones y sueños de 10.000 maletas, obra de maduresa, com descriu algun crític, “no apte per a estómacs delicats”. El seguiran Algunas maneras de olvidar a Gengis Khan i Tictac tictac.
Rock & Roll –de moment, la seva darrera obra poètica– és potser una perfecta síntesi de tot el seu treball (inclosa la narrativa). Hi conflueixen molts dels seus espais i neguits habituals: la ciutat –la Barcelona dels barris, no la d’aparador–, la quotidianitat, la malenconia, la solitud, l’existencialisme, el dubte… Una obra global en què poesia i rock –com a música i com a estètica– desdibuixen els respectius límits, assimilació de la qual en resulta una poesia gens academicista, una poesia “de la intuïció”, com l’anomena David Castillo en alguna crítica. I és que cançó i vers, rock i vers, són en Zanón inseparables. “La poesia i el rock es transpiren, es llancen a l’univers com una fletxa contra els estels, com un petó en un carreró o el crit d’urgència de qui té pressa, de qui ja està en un altre lloc”, s’explica qui, no per casualitat, és també autor de dues obres de temàtica musical, una dedicada als Bee Gees i l’altra a Willy deVille.
Com inseparable és en Zanón l’angoixa vital de la individualitat desapercebuda, de l’ésser no estimat; l’angoixa que expressa amb cru cinisme el propi autor en el manifest d’En el parque de los osos, aquell llibre de poemes escrit per un jove que ja coneixia l’”èxit” i que va restar deu anys ignorat, deu anys invisible, deu anys frustrat:
“No sé cómo será el infierno del éxito, y a ser justos, tampoco sé cómo pinta el cielo. Pero el limbo, el ser invisible –pero eso sí, underground– es tan fantástico como comer yeso tratando de hacerte creer que es nata. O queso. Eso lo dejo a tu gusto”.
Si voleu conèixer la seva narrativa, a la xarxa de biblioteques trobareu les següents obres:
Nadie ama a un hombre bueno. Girona: Quadrivium, 2008
Tarde, mal y nunca. Barcelona: RBA, 2011
No llames a casa. Barcelona: RBA, 2012
Yo fui Johnny Thunders. Barcelona: RBA, 2014
I si voleu més informació de vida i obra, teniu el web personal de l’autor: http://www.carloszanon.com
Deixa el teu comentari!