Inici » Ateneu Barcelonès, Destacat, General, Lectors, Novetat

El lector opina

3 maig 2014 657 views Sense Comentaris

RETRAT DE L’ARTISTA INCOMPRÈS

El fracassat

de Martí Domínguez

Ed. Proa. Barcelona, 2013. Demaneu la reserva d’aquest document.

Novel·lar episodis d’una història individual o col·lectiva és un exercici agraït, però no exempt de paranys. Agraït perquè, d’antuvi, el narrador disposa d’un material que s’ha revelat atractiu, divertit o commovedor –o totes aquestes coses alhora– i s’estalvia l’esforç, no pas petit, de crear una història del no-res (en el supòsit que, stricto sensu, això sigui mai possible…). Així mateix, l’interès per uns fets ja poc o molt coneguts prèviament pel lector afavoreixen que es pugui captar la seva atenció. Pel que fa als paranys, provenen, sobretot, de la necessitat inexcusable d’un treball de documentació exhaustiu –ja que, encara que es tracti de novel·lar, no tot s’hi val– per no defraudar el coneixement previ que alguns, o molts, lectors tenen del tema sobre el qual tracta l’obra.

Martí Domínguez (1966) és un científic valencià especialitzat en entomologia, i potser el coneixement minuciós del món dels insectes pot ser d’utilitat a l’hora d’observar i analitzar les misèries humanes; fins a dia d’avui, la seva trajectòria literària s’ha vist reconeguda amb guardons de prestigi com el Crexells, l’Andròmina, el Prudenci Bertrana o el de la Crítica de la Universitat de València. Sigui com sigui, el cert és que en El fracassat, l’autor demostra una perspicàcia considerable per imaginar i reproduir les reaccions d’uns personatges complexos, al costat d’una maduresa literària que fa d’aquesta novel·la una lectura ben recomanable.

L’espina dorsal de l’obra consisteix en la recreació d’una etapa de la vida de Paul Cézanne, que és tant com dir un capítol rellevant de la història de la pintura, atesa la vàlua de la seva obra i la gran influència que ha tingut en molts altres pintors posteriors. Precisament el títol al·ludeix al sentiment de fracàs que el pintor sentia en un moment en què ningú no semblava acceptar la seva proposta estètica renovadora: ni els crítics, ni la societat, ni la seva mateixa família. Un paper destacat hi té, com no podria ser altrament, el també pintor Camille Pissarro, que va ser el seu gran amic i valedor; durant molts anys, l’únic amb qui va poder comptar. I, és clar, l’escenari que emmarca la història no podia ser un altre que la ciutat de París i els paisatges bucòlics dels afores, així com els estudis i les tavernes on s’aplegaven els ambients de la bohèmia, bigarrats i suggeridors.

El llibre de Martí Domínguez presenta encerts remarcables, un dels quals és l’opció per un registre que llisca amb fluïdesa sense renunciar al rigor lingüístic ni, fins i tot, a un punt de preciosisme en determinats passatges: “Els castanyers havien tret les seues fulles tendres i eren florits, les mallerengues refilaven…”. Com passa amb els bons llibres, també aquest ens ofereix diferents nivells de lectura: sota l’amenitat de la trama hi subjau una reflexió sobre la força dels afectes i sobre el valor de la coherència per mantenir-se fidel a les pròpies conviccions més enllà dels entrebancs que cal superar per aconseguir-ho i també, per què no dir-ho, malgrat la temptació permanent de rendir-se als cants de sirena d’una vida aburgesada.

MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.