Poeta del mes: Idea Vilariño
Aquest mes us volem presentar a una gran poeta uruguaiana molt coneguda en terres americanes però potser no tant a les nostres: Idea Vilariño.
Idea Vilariño (Montevideo, 1920 -2009) fou una poeta, traductora, crítica literària, professora, compositora i assagista uruguaiana.
Filla de família de classe mitjana i culta, envoltada de música i literatura a la seva infància, (el seu pare era el poeta Leandro Vilariño), Idea va escriure des de molt jove. Els seus primers poemes ja madurs van ser concebuts entre els 17 i els 21 anys. En 1945 apareix La suplicante, el seu primer quadern de poesia. Va ser membre integrant de l’anomenada Generació del 45 d’escriptors i artistes, on podem situar també a Juan Carlos Onetti (amb qui Idea mantingué una tempestuosa relació sentimental), Mario Benedetti, Sarandy Cabrera, a Manuel Claps, a Emir Rodríguez Monegal entre d’altres més.
Idea Vilariño va ser la fundadora de Número, la revista cultural i literària que va aglutinar la Generació del 45 i es va consolidar a Uruguay, Argentina i Xile com la protagonista dels ressons poètics del moment. Fins el cop d’estat de 1973 a Uruguay era professora de literatura. Només després de restaurat el sistema democràtic en 1985 torna a exercir la docència universitària.
La seva obra poètica l’integren: La suplicante (1945); El paraíso perdido (1949); Nocturno (1955); Poemas de amor (1957); Pobre Mundo (1966); No (1980). També va desenvolupar una extensa obra crítica, assagística i traductora, sent particularment reconegudes les seves traduccions i escrits sobre Shakespeare al món acadèmic llatinoamericà.
Reconeguda internacionalment i premiada amb diferents guardons, Idea va rebutjar tota possibilitat de promocionar el seu nom i va mantenir un silenci gairebé complert respecte a la seva obra, fins al punt de negar-se amb regularitat a entrevistes de qualsevol tipus.
La poesia de Vilariño destaca per l’expressió d’una experiència íntima, intensa i angoixant. Ofereix als seus versos la imatge complerta de la passió i l’amor, que fluctua de la profunda malenconia i desesperació a la passió sensual més intensa. Però la seva capacitat poètica per viatjar cap a la intimitat personal, amb un implacable rigor amb ella mateixa, la portà també al dolor del desamor descrit al poema “Ya no”, considerat com el desolador assaig poètic d’un comiat sentimental.
La seva obra, però, també destil•la compromís polític. La revolució cubana va significar el naixement d’una esperança per a ella, i visualitzà als seus versos la violència, la desaparició, la tortura i la mort a Amèrica Llatina, treballant també en lletres de cançons polítiques.
Dels seus treballs com a compositora, destaquen dos temes mítics: A una paloma (amb música de Daniel Viglietti), i La Canción y el poema (amb melodia d’Alfredo Zitarrosa).
Per acabar us convidem a llegir el poema “Ya no”:
YA NO
Ya no será
ya no
no viviré contigo
no criaré a tu hijo
no coseré tu ropa
no te tendré de noche
no te besaré al irme
nunca sabrás quién fui
por qué me amaron otros.
No llegaré a saber
por qué ni cómo nunca
ni si era de verdad
lo que dijiste que era
ni quién fuiste
ni qué fui para ti
ni cómo hubiera sido
vivir juntos
querernos
esperarnos
estar.
Ya no soy más que yo
para siempre y tú
ya
no serás para mí
más que tú. Ya no estás
en un día futuro
no sabré dónde vives
con quién
ni si te acuerdas.
No me abrazarás nunca
como esa noche
nunca.
No volveré a tocarte.
No te veré morir.
Deixa el teu comentari!