Inici » Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda, Destacat, General, Novetat, Poesia

Poesia aplicada: dietaris

3 abril 2014 820 views Sense Comentaris

El vel de Maia

Aquest mes us proposem canviar de gènere i parar atenció en un seguit d’obres que, tot i comptar amb clàssics de la nostra literatura com Josep Pla, Gaziel o Marià Manent, sovint no tenen la visibilitat que es mereixen.

No són pocs els poetes que en algun moment han afrontat la necessitat d’encetar un dietari. En una entrevista publicada fa uns anys a Serra d’Or, el poeta i també escriptor de dietaris Àlex Susanna considerava ambdós gèneres com “vasos comunicants i complementaris: en contraposició a la poesia, que va a la recerca d’allò intemporal, d’allò més “essencial”, més “absolut”, el dietari ens lliga a la vida.” A diferència de la poesia, el dietari permetria a l’autor combinar més lliurement l’anècdota i la categoria, el que és privat i el que és públic, el que és local i el que és universal. Però si pensem en poemaris com, per exemple, el Diari 1918 de Foix o el Diario de un poeta reciencasado, de Juan Ramón Jiménez, constatem que les fronteres entre poesia i dietarisme són segurament més permeables del que pot semblar.

El dietari reflecteix la sorpresa i el desordre amb què la vida se’ns presenta. Tot hi té cabuda, però tot depèn de la personalitat de qui escriu. Per a Enric Cassany, “aquest jo que és l’esquelet del diari no és el jo repensat, reconstruït, la figura psicològica de l’autobiografia, sinó un jo fragmentari, actual/present, dins el fluir dels dies, que fan la seva feina”. Allò que unifica els fragments d’experiència és una consciència ordenadora, però sobretot “interrogativa i investigadora”. Aquest és, segurament, un dels trets més característics dels dietaris d’escriptor: el “tempteig constant”, el diàleg problemàtic de l’autor amb ell mateix en l’intent de fixar un món dispers i proteic. O, com escriu Antoni Martí a propòsit de Feliu Formosa, els dietaris “no són pàgines de testimoniatge, sinó d’autopercepció en moviment incessant i perplex”. Més enllà de recordar-nos que l’autor va viure en un temps determinat, el que ens mostren és “com va escriure en un temps, i de quina manera va ser possible aquella escriptura”.

Entre els exemples més recents, hem de destacar la publicació del Llibre d’actes, de Vicenç Villatoro, el Diari d’Escània, d’Enric Casasses, i del poemari La primavera a Pequin, d’Enric Parcerisas (aquests dos darrers, dietaris de viatge). Els ja citats Àlex Susanna i Feliu Formosa han publicat una sòlida obra diarística, com també és el cas del mallorquí Blai Bonet, de Pere Gimferrer, Enric Sòria i, en castellà, d’Andrés Trapiello. I per acabar, no podem oblidar el que segurament és un dels dietaris de poeta més influents en la literatura catalana: El vel de Maia: dietari de la guerra civil, de Marià Manent.

Si en voleu saber més:

Bou, Enric. Papers privats: assaig sobre les formes literàries autobiogràfiques. Barcelona: Edicions 62, 1993.

Bou, Enric. “Narcís emmirallat o els dietaris de poetes (Foix, Manent, Gimferrer)”, Revista de Catalunya, núm. 32 (juliol-agost 1989), pp. 130-149.

Cassany, Enric: “De dietaris i d’un dietari”, Els Marges, n. 82 (primavera 2007), pp. 47-55.

Nadal, Marta. “Àlex Susanna, el dietari com a gènere de gèneres”, a Vint escriptors catalans. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1997, pp. 167-175.

1 Star2 Stars3 Stars4 Stars5 Stars (No Ratings Yet)
Loading...Loading...

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.