Inici » Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda, Destacat, Etapes, Itineraris literaris, Novetat, Poesia

La Barcelona de José Agustín Goytisolo: la infància

6 febrer 2014 Sense Comentaris

La casa del carrer Jaume Piquet (Pablo Alcover, 41)
Font: Universitat Autònoma de Barcelona

Escenario: una torre vetusta del barrio de la Bonanova, situada en el número trece de la calle de Raset. Casa actualmente demolida, cuyo largo y estrecho jardín descendía en gradas a la Vía Augusta, en el tramo descubierto del tren de Sarrià, partido por una enorme zanja, entre las estaciones de Muntaner y Ganduxer.  [Juan Goytisolo. Memorias, p. 51]

La infància de José Agustín Goytisolo no té un escenari únic. Es reparteix entre diversos punts de Barcelona –sobretot a la Bonanova i les Tres Torres—, el mas de Torrentbó, i Viladrau, on la família va passar part de la guerra civil.

Abans de la guerra, els Goytisolo-Gay eren una família acomodada, amb una fortuna que tenia els seus orígens en l’explotació de la canya de sucre a Cuba per part del besavi, i que –si teniu curiositat– trobareu documentada a Los Goytisolo, la biografia dels tres germans escriptors que va escriure Miguel Dalmau.

El poeta va néixer el 13 d’abril de 1928 al domicili familiar del carrer Raset, al número 13 (avui inexistent). Era el tercer germà: el precedien Marta i Antonio, que havia mort de meningitis tuberculosa. A José Agustín el seguirien Juan i Luis, també escriptors. Per intentar evocar l’atmosfera de la seva infància, Miguel Dalmau ens proposa passejar pel barri a finals d’agost, quan els veïns són de vacances:

Es entonces cuando el paseante puede centrarse en el sector donde transcurrió la primera infància goytisoliana: una pequeña colina situada entre las calles Muntaner y Ganduxer, por encima de la Vía Augusta, hasta la actual avenida del General Mitre. Quitando algunos bloques de pisos, el lugar es rico en vegetación. Pinos, olmos, cipreses, magnolios y abetos sobreviven en el jardín de algunas mansiones, las palmeras esparcen sus dátiles sobre escaleras de piedra, los setos ocultan el fulgor azulado de las piscinas, las buganvillas absorben el color ocre o rojizo de las casas, y las enredaderas trepan por las columnas o se derraman sobre las balaustradas de los muros que dan a la calle. [Los Goytisolo,  pp. 66-67]

L’estació de La Bonanova als anys trenta

La línia de ferrocarril passava per la Via Augusta, però descoberta des de la plaça Molina fins al peu de la muntanya.

A l’alçada de Ganduxer hi havia un pas a nivell amb barreres, i el xiulet dels trens es sentia des de la casa del carrer Raset, el jardí de la qual queia suament fins arribar al mur de protecció del talús que donava a la via.

La campana

Nuestra casa estaba cerca
de un paso a nivel. Campana
y las barreras bajaban.

Desde el jardín yo seguía
los movimientos del guarda.
Gorra y bandera encarnada.

Trenes pasando veloces
y los autos que aguardaban.
Yo asomado a la baranda.

Quería saber adónde
los raudos trenes llevaban.
¿Qué hay detrás de las montañas?

Solo los de cercanías
paraban. Señoras altas
y con cestas las criadas.

¿Y los niños como yo?
Me fui al colegio. En el aula
seguí oyendo la campana.

(Claridad, 1961-1998)

 

Al 1932 els Goytisolo van abandonar aquell casalot per instal·lar-se al número 39-41 del carrer Jaume Piquet, al barri de les Tres Torres. El nou domicili quedava a quinze minuts de l’anterior, però el paisatge era un pèl diferent: les torres s’alternaven amb horts i descampats, i els carrers sovint s’interrompien en topar amb terraplens. El nou domicili semblava una mescla de xalet i bloc de pisos amb sostre de pissarra. Hi havia tres apartaments, cadascun d’ells amb la seva parcel·la de jardí.

Els tres germans a Pau Alcover n. 41, el 1939
Font: Universitat Autònoma de Barcelona

Durant la guerra, els Goytisolo van marxar a Viladrau fugint de la precarietat i els perills de la ciutat. Un dels apartaments el van ocupar membres de les Brigades Internacionals. Així recorda Juan Goytisolo el retorn al rebatejat carrer de Pablo Alcover (ara núm. 41):

A mi regreso a Pablo Alcover, la casa parecía más pequeña y estaba llena de gente. Volvíamos a ocupar la parte izquierda de los bajos y, desaparecidos los voluntarios rusos, la señorita Esther, dueña de la finca, se había instalado con su sirvienta mestiza en el piso alto. Los rojos habían suprimido los setos de tuyas que dividían el jardín y edificado en cambio un pabellón de dos piezas en la parte trasera que en adelante nos serviría de trastera, guardamuebles, cuarto de jugar. [Memorias, p. 97]

Amb els anys, el poeta evocarà els espais de la seva infantesa, sovint aquells jardins que apareixen a poemes com “Nuevo jardín” o “Cinco años”, i sobre els quals, tot i ser escenari d’anys feliços, hi planava l’ombra d’una tragèdia:

 

Nuevo jardín

Luego años veloces:
la felicidad.
En un jardín nuevo,
nueva claridad.

Marta era la hermana
mayor y vivaz
pero le asustaba mi barbaridad.

Rosas; buganvillas
y olor de azahar.
Nació un nuevo niño:
halo de mamá.

De pronto mi padre
me enseñó a nadar.
Pero a un cielo en calma
sigue tempestad.

(Claridad, 1961-1998)

Cinco años

Ahora veo el almendro
tembloroso. Las ramas
perfumaban el aire
en torno a él.

Y más allá, la madre
un libro, rotos
pedazos de mi vida,
tibias cosas en donde
mi sueño reposaba.

Yo era, entonces,
muy niño todavía,
pero sentí el amor
de lo perecedero,
de lo que pasa y pasa,
como pasó aquel día
debajo del almendro.

(Claridad, 1961-1998)

Al mapa trobareu alguns dels espais dels que us hem parlat:


(Veure més gran)

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.