Inici » Ateneu Barcelonès, Destacat, General, Itineraris literaris, Novetat

Ruta Els pobles perduts I

15 febrer 2014 Sense Comentaris

Aquesta ruta parteix d’una sèrie d’itineraris literaris a fi i efecte de relacionar els lectors i lectores dels diferents llibres amb els espais geogràfics que hi apareixen per així potenciar-ne i enriquir-ne les possibilitats de lectura. El volum d’Els pobles perduts, a més, ens ofereix una magnífica ocasió per a descobrir indrets amagats de la ciutat de Barcelona així com alguns dels molts llogarrets quasi abandonats del conjunt de la nostra geografia.

Tant per la seva originalitat com per la seva qualitat literària Els pobles perduts : 30 indrets oblidats de Catalunya d’Edicions Sidillà, 2011. ha tingut una excel·lent acollida i actualment es troba en la seva quarta edició. Demaneu la reserva d’aquest document

Primera part

La Ciutat del Born: el silenci després de la derrota (Barcelonès)

Judit Pujadó

Set esglaons separen la capital perduda per la destrucció borbònica de l’actualitat. Set generacions que són tres-cents anys però que, tot de cop, tornant a caminar per les llambordes i entre les pedres de la ciutat enderrocada, prenen significat. La nostra ciutat perduda es resumeix en 55 cases, d’entre les 1.000 enderrocades, que van contenir tantes altres vides, històries estroncades per la guerra i la derrota. Centenars de cases, jardins i horts perduts queden sota els arbres dela Ciutadella, sota la seu de l’antiga caserna, ara Parlament de Catalunya, sota el zoològic i sota el petit llac on podem remar en barca per significar els diumenges. Quan puguem tornar a caminar per aquells carrers de la Ciutat del Born potser haurem de pensar en tot això, i en que, com diu Garcia Espuche, “cal pensar, crear i difondre contemporàniament, però en presència del passat”, que és com caminar mirant al futur, però amb el retrovisor posat. 

El Camp de la Bota: l’altra memòria de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès)

Jordi Vilalta

A la banda adrianenca del Camp de la Bota, les barraques començarien a envoltar el Parapet a finals del anys quaranta, compartint fins a 1952 l’horror dels afusellaments: les nits que hi havia trajín (forma popular d’anomenar-los), un membre de la policia secreta franquista es situava al davant de la porta de cadascuna de les barraques fins que s’havien acabat les execucions.

Durant tota la dictadura franquista, l’arribada constant i creixent d’immigrants a Barcelona i la seva àrea metropolitana, provinents majoritàriament del sud d’Espanya, va fer créixer els nuclis barraquistes fins al punt que l’Ajuntament de Barcelona va instaurar, l’any 1949, el Servei de Repressió del Barraquisme.

Sant Genís dels Agudells: allò que un dia també vam ser (Barcelonès)

Judit Pujadó

A la vida es pot perdre de moltes maneres, en el ben entès que no hi ha victòries absolutes ni derrotes completes. Hi ha pobles víctimes d’una lenta agonia. Un degoteig de veïns que marxen i no tornen. Matrimonis sense fills que, quan moren, deixen una casa òrfena que també passarà avall. Monestirs arrossegats pel pas i el pes de la història. Carreteres noves que asfalten i sepulten llocs i idees. Hi ha moltes maneres de desaparèixer. Perdre l’essència, bescanviar-la per una altra de diferent, deu ser la manera més suau, però els efectes són igualment demolidors pels que es fan grans i no s’hi reconeixen i pels veïns que lluiten per mantenir engrunes del que van ser i van perdent batalles. Mantenir el nom i perdre el fons. No per defecte, sinó per excés. Això és el que li ha passat, també, a Sant Genís dels Agudells. Molts veïns d’aquesta ciutat expliquen i escriuen que els carrers de la infància ja no hi són. Han canviat els edificis, han desaparegut cafès, casinos i ateneus, els comerços han anat avall. Tenen la sensació que mai no podran tornar-hi perquè, efectivament, Barcelona ha canviat molt i hi ha carrers que només conserven, del passat, la traça de la llenca d’asfalt. D’aquells temps, no tot era bo. Bona part de la misèria que es passava també ha anat avall.

Qui es decideixi a venir a la Vall d’Hebron i enfili aquest carrer que ascendeix sense pietat que és l’avinguda Jordà, no veurà gaire res més que edificis de moltes plantes a banda i banda, molts de cotxes aparcats, alguns centres hospitalaris importants, com la Residència de la Vall d’Hebron, on moren i neixen tants de barcelonins des del 1952, agombolats pel gemec llunyà de la simfonia de sirenes d’ambulància i el bramul de cotxes de la ronda. Si el caminant tira més amunt encara, i emprèn el carrer de Saldes i s’hi entreté, toparà amb un horitzó verd que encara es deixa veure, a tall de corona, al cim de la Serra dels Agudells, i al Tibidabo, al cim de Collserola i, passat un mar de cases i d’onades lluents fetes de terrats i teulades, veurà fins el turó de la Rovira i el seu vell dipòsit d’aigua just a tocar d’on un dia, no fa tant, l’Avi, aquell canó antiaeri de la guerra civil, defensava de les bombes una part de la ciutat.

idea i selecció de textos: nuara lópez i Marcel Fité

 

 

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.