Poeta del mes: Carles Hac Mor
Com cada mes, us proposem la lectura d’un poeta o poetessa que ens sembla cal compartir, més enllà del que dicti l’actualitat, la moda o el calendari. Aquest 2014 el comencem forts, i us volem animar a descobrir -o potser rellegir- l’obra d’un dels poetes catalans més enginyosos i arriscats: Carles Hac Mor.
Nascut a Lleida el 1940, Carles Hac Mor és autor d’una extensa obra poètica de clara voluntat experimental. Durant els anys setanta va formar part del corrent conegut com a textualisme, i fou membre del col·lectiu d’artistes conceptuals “Grup de Treball” (1973-75).
La seva obra es caracteritza per la ironia, l’enginy i l’exploració radical de les possibilitats sintàctiques i lèxiques del vers i de la prosa, fins al punt que hom parla de “deconstrucció” del llenguatge col·loquial i literari. Teòric de l’art i de la literatura i proper al dadaisme, Hac Mor ha defensat el nihilisme creatiu i l’anomenada “estètica de la poca-solta” en nombrosos textos i articles periodístics. De tant que se li ha aplicat el prefix “anti-”, ell mateix ha manifestat estar-ne cansat i prefereix definir-se provocativament com a “infrapoeta”.
L’atzar, la improvisació i la no-intencionalitat són elements importants de la seva pràctica poètica, però sempre amb la precaució que no esdevinguin dogmes. Com ha sostingut en alguna ocasió, “la matèria primera de l’escriptura és el llenguatge, i no pas un tema, o un argument, o una intenció.”
Díficil d’encasellar, la seva obra poètica és extensa i molt diversa. A la xarxa de biblioteques hi trobareu, entre altres, els poemaris El desvari de la raó (1995), No em cap al cap (2000), Fer safor (2001), Cabrafiga (2002), M’he menjat una cama (2004, premi Rosa Leveroni 2003), Enderroc i deconstrucció (2007) i Dietari del pic de l’estiu (2012), poemari amb el qual guanyà els Jocs Florals de Barcelona.
Fa un parell d’anys va publicar Obra completa punt u (2011), on podreu trobar recollida la seva obra des dels anys setanta.
També ha publicat l’ “antinovel·la” La fi del món (1994) i l’assaig Despintura del jo (1998), amb què guanyà el premi Joan Fuster. Amb Esther Xargay ha escrit les proses d’Un pedrís de mil estones (1993) i l’obra teatral Tirant lo Blanc (2000).
Fou cofundador de les revistes Tecstual, Àmpit i L’avioneta, i ha col·laborat, amb seccions pròpies, a diaris com El Diari de Barcelona, El País, i l’Avui .
Us deixem amb un poema del Dietari al pic de l’estiu, i ´l’enllaç a un vídeo de la seva actuació amb Esther Xargay a l’Heliogàbal el 12 de maig de 2008.
Es pot escriure sense passar neguit.
Enlairar-se? Ensorrar-se? Martiritzar-se?
Simplement deixar-se anar
en una escriptura
girada sobre si mateixa?
Escriptura emmirallada
i amb algunes fugides per la tangent?
La decisió d’escriure a què és comparable?
A la necessitat d’escriure.
I aquesta connota ganes d’omplir pàgines?
No exactament. Hi compta igualment
la manera d’emplenar-les,
que és el quid de la qüestió.
Tota convicció és una malaltia.
Dietari del pic de l’estiu. Barcelona: Edicions 62, 2012.
Deixa el teu comentari!