Centenari Albert Camus… El Camus dramaturg
Albert Camus (1913, Algèria- 1960, França) és un dels intel•lectuals més importants del segle XX. Pensador i filòsof, periodista i escriptor, va ser reconegut amb el Premi Nobel de Literatura de 1957 per “ la seva important producció literària que amb seriosa clarividència il•lumina els problemes de la consciència humana en el nostre temps”.
Camus va captar l’atenció amb la novel•la curta L’estrany (1942), ja emmarcada en l’existencialisme, i posteriorment amb La pesta (1947), que el va portar a aconseguir ressó internacional, però Camus era sobretot un apassionat de l’escena i la dramatúrgia. La vinculació de Camus amb el teatre va ser, des de la seva joventut, d’una gran intensitat i s’hi va acostar, al llarg de la seva vida, des de diferents vessants: com actor, director, autor, adaptador i traductor.
Ja de jove i quan encara vivia a Algèria va fundar el grup “Teatre del treball” (1936) amb el que deixava anar la seva vocació revolucionària. D’aquesta època és l’obra de creació col•lectiva, Révolte dans les Asturies, escrita per ell en col•laboració amb tres amics, que portaven a escena un tema succeït recentment vinculat amb el moviment obrer, l’anomenada Revolució de 1934.
Camus va escriure al llarg de la seva vida quatre obres de teatre: Caligula (Calígula), Le malentendu (El malentès), L’État de siège (L’estat de setge) i Les justes (Els justos), totes elles a la dècada dels 40.
El seu és un teatre d’idees enmig de la filosofia de l’absurd i de l’existencialisme, tracta de l’alienació i del desencís, però també té un espai per a la dignificació de la condició humana que es assolible a través de la fraternitat i la solidaritat.
L’obra Caligula, lligada a l’anomenada etapa de l’absurd de l’autor, tracta de la decadència d’un personatge envoltat d’un cert determinisme però que intenta exercir la seva llibertat a través de l’assassinat i l’horror.
A Le malentendu, una tragèdia gairebé clàssica, un home torna a casa perquè vol conèixer els seus orígens, però acaba mort per la seva pròpia família que no sap res del seu origen.
L’État de siège és una barreja de diferents gèneres: a una ciutat assetjada (una mítica Cadis) arriba una epidèmia representada per dos personatges, la Pesta i la Mort que prenen el comandament de la ciutat.
Les justes és una obra sobre la revolució i les situacions en les que aquesta col•loca a les persones, els límits que poden o no traspassar en la línia de la discussió sobre si la fi justifica o no els mitjans.
A la dècada dels 50 es va decantar per les traduccions i adaptacions d’obres d’altres autors, com Calderón de la Barca (La devoción de la cruz), Lope de Vega (El caballero de Olmedo), Faulkner (Réquiem por una monja) i Dostoievski (Los poseídos), entre d’altres, que el van influenciar d’una o altra manera en el seu pensament filosòfic i en la seva producció literària.
Camus estava a punt d’assolir un dels seus somnis, crear un teatre de repertori, el Nouveau Théatre, quan la mort el va sorprendre en un accident d’automòbil.
Deixa el teu comentari!