Inici » Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda, Destacat, Novetat, Poesia

Poesia aplicada: Poesia i tecnologia

28 novembre 2013 Sense Comentaris

Enzo Minarelli

La revolució tecnològica ha possibilitat noves formes d’experimentació poètica i també maneres diferents de difondre la poesia i interactuar amb els lectors. Micròfons, taules de so, sons pregravats, projeccions… són elements cada dia més presents als recitals de polipoesia i spoken word. Tot i que també ha despertat rebuig, de fet, de tecnologia associada a la creació literària n’hem tinguda fa segles: el paper, la ploma, la impremta… també són tecnologia.

La història més recent d’aquesta relació té un moment clau en els anys seixanta, quan poetes “concrets” francesos com Henri Chopin, Bernard Heidsieck, Françoise Dufrêne, o Gil J. Wolman experimentaren combinant recursos fònics humans amb l’electrònica. Enregistraven la veu en cintes magnetofòniques que després tallaven i tornaven a muntar en una mena de collage sonor, i publicaren Ou, una revista que incloïa un disc amb poemes enregistrats. Al seu torn, també els poetes visuals feien servir eines com la fotocopiadora i tècniques com el collage.

La popularització de les càmeres de vídeo familiars als anys vuitanta van permetre l’aparició del videoart. La creativitat formal dels publicistes va servir d’exemple pels poetes que volien experimentar amb la imatge. Els videopoemes exigien molta dedicació i un cert grau de coneixements tecnològics, almenys fins l’arribada dels ordinadors personals, les càmeres digitals i les aplicacions d’edició de vídeo.

També als vuitanta aparegueren a Itàlia els anomenats ‘polipoetes’. El nom al·ludeix a les diverses maneres d’interpretar un poema, pel fet d’aplicar al recitat disciplines i tècniques com la performance, la distorsió o desfragmentació fonètica, els mitjans audiovisuals, l’acció poètica, la música i les noves tecnologies. Tot i que el nom aparegué uns anys abans, es donà a conèixer el 1987, quan Enzo Minarelli publicà el Manifest de la polipoesia. A casa nostra, el primer grup de polipoesia fou Poliphonetica Dinámica, format per Xavier Sabater i Xavier Theros. Altres noms rellevants són Rafael Metlikovez (amb Theros, membre d’Accidents Polipoètics) i, més recentment, Eduard Escoffet. Pel que fa a la resta de l’estat, destaca el sevillà Antonio Murga, els madrilenys Ajo y Mastretta, i els cordovesos Poliposeídas.

El desenvolupament del PC als anys noranta va suposar un canvi radical. Les aplicacions de disseny gràfic, retoc d’imatge i edició de so permeten elaborar poemes animats, interactius i amb so, que, a més a més poden ser difosos fàcilment en suports com el CD-ROM o a Internet… És el moment del que es coneix com a ciberpoesia o poesia digital. Per a poetes com Xavier Sabater, la ciberpoesia –lluny de suposar una adulteració literària– és un llenguatge poètic en si mateix que permet recuperar allò més essencial de la poesia. L’etiqueta acull un ventall molt ampli de propostes, des de la poesia hipertextual a la poesia generada per computadora, passant per l’holopoesia o poesia hologràfica.

Més enllà de la part creativa, la tecnologia també ha canviat la manera de difondre la poesia en un moment molt difícil pel sector editorial. D’una banda, la impressió digital ha permès abaratir els costos d’edició. De l’altra, Internet ha permès als autors editar la seva obra directament en format digital, però també donar-se a conèixer i interactuar sense intermediaris amb els seus lectors.

Si en voleu saber més:

Xavier Sabater: “Técnicas poéticas actuales: Algunas reflexiones sobre poesía y tecnologia”, a: Barcelona attractions : art and culture magazine.

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.