De Pensament, Paraula i Obra. Jordi Pàmias a la Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda
Eduard Sanahuja i Jordi Pàmias
“És Creu de Sant Jordi perquè és poeta”, va afirmar rotund i fins i tot orgullós Eduard Sanahuja en presentar el darrer convidat al cicle De Pensament, Paraula i Obra: la trajectòria de Jordi Pàmias (Guissona, 1938) no pot valorar-se exclusivament pels guardons rebuts –entre altres, el Carles Riba o el Miquel de Palol–, però el reconeixement públic que ha merescut no hauria estat possible si al darrere no hi hagués una obra poètica “sòlida”, meditada, i constantment reelaborada, com ho palesa la quantitat de revisions a què el poeta sotmet els seus versos.
La lectura de poemes va començar amb dos textos allunyats en el temps i que comparteixen títol: “Incerta vida”. Són precisament aquests els poemes que obren i tanquen l’antologia del mateix títol que en va fer Txema Martínez (ed. Alfazeta, 2010), i que, a més de l’homenatge a Joan Sales, expressen la preocupació existencial que caracteritza la seva obra.
“Incerta vida”
Som vulnerables,
com un nadó deixat a la intempèrie,
com una fina llenca de gel, en una bassa,
amenaçada pel roc d’un vailet,
com, a la clariana d’un bosc, un cervatell.
Tots compartim l’atzar de la vida: corrent
de sang, que ha de glaçar-se, parpelleig
d’uns ulls, sota la cúpula immutable
del cel. Diem paraules de perdó,
com en un somni; ens estimem a cegues;
tenim por de la mort: som tots un rostre
sense defensa, un frèvol paravent.
(de La veu de l’àngel, 2009)
Com a marc on contextualitzar els poemes que es van recitar durant la vetllada, Eduard Sanahuja va aprofitar la periodització que n’ha fet Pere Ballart, i que el mateix Pàmies matisava i comentava al fil dels poemes que compartia amb els assistents. Si el primer d’aquests períodes està marcat pel realisme històric –amb els confessats referents de Salvador Espriu i Pere Quart–, el segon, més marcadament formalista i depurat, està sota la influència de J. V. Foix. Finalment, els darrers anys la seva obra, més madura, es caracteritza sobretot pel simbolisme i la sobrietat.
Als poemes “Incerta vida” els va seguir “El nostre país”, que encara no passava la censura l’any 69. “Retorn a casa” i “Balcó” van permetre il·lustrar un dels motius recurrents de l’obra de Pàmias: el de la casa, carregada de simbolisme, que també és el país i la llengua on un s’està, i des del qual el poeta mira cap enfora, al món que l’envolta.
De La veu de l’àngel (2009) vam escoltar “Concert”, on es palesa el seu interès per les relacions entre poesia i art, molt especialment per la música, i que Pàmias aprofità per expressar la importància de l’eufonia i el ritme en poesia. També hi hagué temps per “Alzines”, mostra de la seva relació amb el paisatge, i “Aventura”, on l’autor proposa deixar enrere el narcisisme propi dels artistes i obrir-se als altres.
Finalment li arribà el torn a Al cor del món (2013), on –d’acord amb Jaume Pons– un Pàmies viatger s’allunya del seu entorn lleidatà habitual i “treballa registres nous, més exòtics i sumptuosos”. D’ aquest llibre vam escoltar poemes com “La copa de l’amor” i “Un glop de raki”, i “La tomba de Kafka”.
Pàmies també va llegir fragments d’un article encara inèdit que està preparant per la revista Poetari, i va anunciar que d’aquí a pocs mesos es publicarà el cinquè volum de la seva obra completa.
“Aventura”
Quan, un matí d’estiu, arribaré
a la platja secreta,
m’acollirà la voluptat d’un cos
suau, ben tornejat, i amb una lluïssor
de petxina de nacre,
damunt la sorra tèbia.
Deixaré enrere l’oceà malèfic:
mirall de la gelada bellesa de Narcís,
amb peixos abissals —emblema del silenci.
Com el nedador exhaust, vencedor de la cursa,
tremolós de desig, reposaré, per fi,
a la badia amb sol: al pit de l’altre.
(de La veu de l’àngel, 2009)
Deixa el teu comentari!