Poesia aplicada: Romanticisme
De la mateixa manera que el caminant davant del mar de boira de Caspar David Friedrich, el poeta romàntic era un individu preocupat per la seva pròpia existència personal. Era algú que vivia reclòs en la seva intimitat o a la recerca de experiències sublims o de sentiments desbocats. Amb la mirada posada en el passat, per tal de donar sentit a la pàtria del present, i anhelant conèixer terres i cultures exòtiques, amb el desig íntim d’experimentar aventures que el convertissin en un heroi, potser de final tràgic.
Nascut entre 1797 i 1804, generalment es considera que els primers autors romàntics van ser el francès Jean-Jacques Rousseau o l’activitat de l’Sturm und Drang de Johann Gottfried Herder. No obstant, els orígens literaris concrets del moviment romàntic també s’han de buscar a l’Alemanya dels germans Friedrich i August Schlegel i a la seva revista Athenaeum, publicació des de la qual preconitzaven que la literatura havia d’estar formada per poemes narratius i ficcions fantàstiques lliures de regles. No obstant, el Romanticisme alemany va ser prou ric com per incloure altres concepcions, potser menys alliberades, com la que representa el text de Les desventures del jove Werther de Goethe.
En tot cas, tractant-se d’un moviment global, el Romanticisme va arribar a d’altres cultures nacionals com l’anglesa, on les Baladas líricas de William Wordsworth van inaugurar el pensament Romàntic insular, donant peu a diverses obres, algunes menystingudes com la de Samuel Taylor Coleridge, i d’altres exitoses i populars com Ivanhoe de Walter Scott, o Isabel o la vigília de Santa Agnès de John Keats.
Fruit de la concepció individual del món i de l’exaltació del jo que promulgava Alphonse de Lamartine, pocs moviments han permès tanta diversitat creativa als seus membres. I potser un dels països on més clarament s’observen aquestes diferències és a França, on les paraules de Victor Hugo «el Romanticisme, en el seu conjunt, no és altra cosa que el liberalisme en la literatura» costen d’aplicar a l’obra de François-René de Chateaubriand, reialista confés i persona de confiança de Lluís XVIII, o als poemes de caire històric-nacionalista de Madame de Staël.
Pel que fa a les lletres hispàniques, com en massa ocasions, el moviment romàntic hispànic es va iniciar tard, a la mort de Ferran VII i la fi de la dècada ominosa, però malgrat tot, els seus representants van assolir un nivell més que respectable. És per això que Don Álvaro o la fuerza del sino del Duque de Rivas o les obres de José Zorrilla, com Don Juan Tenorio, Gustavo Adolfo Bécquer i Rosalía de Castro encara gaudeixen d’actualitat i contenen aprenentatges útils per a la societat del segle XXI. Per altra banda, també cal destacar que a Catalunya, el moviment romàntic té una especial rellevància ja que la Renaixença, de la qual un dels màxims representants va ser Jacint Verdaguer, es pot considerar el tret de sortida del catalanisme modern.
Sigui com sigui, potser els representants ibèrics més interessants van ser José de Espronceda i Mariano José de Larra, els quals van seguir l’estela literària i vital de Lord Byron. En tot cas, si bé és possible equiparar conceptualment La canción del pirata amb Child Harold’s Pilgrimage la radicalitat que va demostrar Byron en morir per la causa grega davant l’opresió de l’imperi otomà no va tenir un rèplica en els casos espanyols que, tot i morir joves i portar unes vides apassionants i apassionades, ho van fer a la seva terra natal.
Deixa el teu comentari!