LlegeixB@rcelona » Arxiu del bloc » Autor del mes: Salvador Espriu

Inici » Autor del mes, Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda, Destacat, Novetat, Poesia

Autor del mes: Salvador Espriu

9 juliol 2013 Sense Comentaris

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 – Barcelona, 22 de febrer de 1985). És un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Es va donar a conèixer primer com a narrador, més tard com a poeta, i va tenir un paper important en la recuperació del teatre català. Se’l va proposar en diverses ocasions per al premi Nobel de literatura.

Als dos anys Salvador es trasllada amb la seva família a Barcelona, on el pare exerceix de notari. A banda la família Espriu passa temporades a Arenys de Mar, població que esdevindrà essencial en l’univers literari del poeta. Durant la seva infantesa va patir un fort xarampió, malaltia que li va portar a passar llargues temporades al llit, d’ençà es va convertir en un amant de la literatura. El seu estat de salut li va evitar lluitar al front durant la Guerra Civil.

El 1933 fa un viatge amb un grup de professors i estudiants a l’Orient, en un creuer per la Mediterrània que el porta a visitar, entre altres indrets, Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia, indrets geogràfics que esdevindran importants en la seva obra literària posterior. Abans de l’inici de la Guerra Civil espanyola, Espriu es relaciona amb intel·lectuals com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila i Carles Riba. El 1935 finalitza els seus estudis de Dret i el 1936 els d’Història Antiga, però amb l´esclat de la Guerra Civil veu interromputs els seus estudis, i la cruesa del conflicte el va fer caure en una profunda crisi existencial.

Acabada la guerra, treballa com a advocat en una notaria durant vint anys, que ell descriu com “els més durs i amargs de la meva vida”. Aleshores, amb les llibertats catalanes abolides de manera absoluta, i quan molts escriptors van passar-se a la llengua castellana, Espriu es va mantenir lleial al català. Es va inclinar per la poesia ja que era un gènere menys controlat per la censura franquista. El seu primer recull de poemes Cementiri de Sinera va arribar l’any 1946, amb el que va iniciar les referències al mite de Sinera. L’any 1949 publicà Les cançons d’Ariadna.

Des del 1952 fins el 1955 va continuar publicant poesia: Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur i Final de laberint, llibre pel qual el van guardonar amb “La Lletra d’Or”. En aquestes obres, tot i tractar temes diversos, la seva poesia es converteix en una reflexió sobre la mort.

El 1960 apareix el poemari La pell de brau, i tres anys més tard la seva Obra poètica, en aquest últim apareix el Llibre de Sinera. Durant la dècada dels seixanta Espriu esdevé un símbol de les reivindicacions del poble català.

Al llarg de la seva trajectòria literària, va rebre diferents premis i reconeixements, com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1972), la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1982).

L’obra de Salvador Espriu s’ha de definir a partir de dos eixos: la recerca de la diversitat (marcada per la relació amb la quotidianitat, per la pluralitat de gèneres i per la varietat de tècniques compositives que conviuen fins i tot dins d’un mateix llibre) i l’aspiració a la unitat (amb un entramat temàtic, moral i filosòfic que determina les relacions entre les diferents obres).

Com va dir Josep M. Castellet, l’obra d’Espriu destaca per la capacitat per a assimilar l´herència mítica de la humanitat: el Llibre dels morts de l’antic Egipte, la Bíblia, la tradició mística jueva i la mitologia grega. Al damunt d’aquestes referències, Espriu crearà el seu mite particular de Sinera (anagrama d’Arenys de Mar, la ciutat de la qual provenien les famílies materna i paterna i que es troba lligada a la seva infantesa).

Vicenç Llorca sobre la poesia de Salvador Espriu

“Si Carner conquesta la ironia sentimental; si Foix ens proposa una avantguarda autòctona basada en el pacte entre la raó i la follia en un joc de miralls entre la modernitat i l’edat mitjana; si Riba fa del concepte una eina de poetització de l’experiència, Espriu és qui dota la literatura catalana d’una capacitat d’expressió mítica que entronca amb la gran tradició bíblica i hel·lènica. L’obra espriuana respon a una voluntat d’unitat i un rigor d’execució colpidors, com només poden fer els grans mestres.”

Llorca, Vicenç. “Salvador Espriu: l’ètica com a avantguarda”, Avui, 02/10/2003.

Poesia de Salvador Espriu a les Biblioteques de Barcelona