Barcelona cinema… HAY UN CAMINO A LA DERECHA (Rovira-Beleta, 1953)
Avui us parlem d’una pel·lícula de l’any 1953, Hay una camino a la derecha que, com la resta dels films de temàtica barcelonina del seu director, Francesc Rovira-Beleta (Los atracadores, Los Tarantos), reflecteix millor del que ho podria fer qualsevol documental, les condicions de vida de la societat del moment (Manuel Delgado) i que ha esdevingut un document valuós de la dècada del 1950 a Barcelona.
La pel·lícula és un drama social que beu del cinema neorrealista italià (el director deia que era neorrealisme barceloní i que l’ambient s’assembla froça al de Ladrón de bicicletas) , barrejat amb característiques del gènere criminal barceloní (moviment dels anys 1950 i 60’s que va destacar pel seu contacte amb la realitat i pel rodatge en exteriors). El film obre una trilogia de Rovira Beleta sobre la delinqüència (El expreso de Andalucía, 1956, i Los atracadores, 1961 en són els altres dos).
El barri xino de Barcelona hi surt retratat en el seu màxim esplendor, mostrant la gran vitalitat i les activitats que tenien lloc al carrer en aquell temps (els nens jugant, els mercats a l’aire lliure…). La narració plena de detalls, les imatges al servei de l’ambient i l’actuació, en especial de Francisco Rabal en el seu primer paper important en el cinema, estan a un nivell insòlit per al cinema de l’època .
El film comença amb una vista del port de Barcelona, un pla general de la sortida dels treballadors de la Maquinista Terrestre-Marítima SA i l’arribada apressada d’un d’aquests treballadors, Miguel (Francisco Rabal), a casa seva on la seva dona, Inés (Julita Martínez), acaba de tenir un nen. Llavors s’obre un flash-back en què es relata el “camí equivocat” que havia pres Miguel i és aquí que s’articula la subtrama del film que l’emparenta amb el gènere criminal.
Miguel, mariner d’ofici, s’ha quedat sense feina. Accepta un treball com a vigilant al port, però es veu obligat a compartir el seu salari durant uns mesos amb el vigilant titular fins a la seva jubilació. Conviu amb la seva dona Inés (qui també treballa cosint a casa), el seu fill Víctor i un pintor, no pot pagar-los el lloguer, però a canvi els regalarà un quadre i un rellotge per al nen. Un dia Miguel es gasta els estalvis per a pagar la màquina de cosir comprant roba per al nen i per la seva dona, i passant una nit de festa al local on actua la germana d’Inés. Els prestamistes s’enduran la màquina de cosir d’Inés, en no poder pagar els terminis. Temptat per l’oferiment de guanyar diner fàcil que li fa Goyo (l’amant de la seva cunyada) i el senyor Vicente (amo d’una botiga del barri xino de compra-venda d’objectes de segona mà, El siglo futuro, i tapadora per a negocis d’estraperlo), col·laborarà en un robatori a un dels magatzems que vigila al port. En aquesta acció serà atropellat el seu fill Víctor. Miguel no s’atrevirà a explicar-ho a la seva dona. Entre la galeria de personatges, cal afegir-hi l’inspector de policia Tormo que es preocupa paternalment de tots els veïns del barri.
Cal destacar la presència d’escenaris naturals urbans al film, documents urbans que donen un atractiu indiscutible a la pel·lícula. L’escala exterior del pis on viuen Miguel i Inés, dóna directament al carrer, i es correspon a una mena de fàbrica al barri xino, que va ser una gran troballa per al director. La feina al port de Miguel permet les localitzacions a tota la zona dels molls i la Barceloneta, el barri xino és la zona on es mouen el personatges, un mercadillo al carrer Arc del Teatre, un bar on Francisco Rabal es demana una cazalla i que pensem que podria ser el Kisoko La Cazalla, una sala de festes típica del Xino on la germana d’Inés actua cada nit, les desventures del nen que el duen a la platja del Somorrostro on serà atacat per altres nens del barri, la reunió del la banda de delinqüents ens condueix al Price durant una vetllada de boxa, i després al carrer Anglí, finalment, l’accident del nen ens trasllada a l’Hospital Clínic. Una constant en el cinema de Rovira-Beleta són els coloms volant en bandada.
Sembla ser que Francisco Rabal no li agradava esmentar el títol d’aquesta pel·lícula . El director diu que no s’ha d’interpretar el títol de la pel·lícula en un sentit polític, sinó com el camí del bé, Rovira-Beleta interpreta el tema com un enfrontament entre el conformisme i el sentiment de rebel·lia. El productor, Antoni Bofarull (popular tenor i també propietari del restaurant Los caracoles del carrer Escudellers), va afegir un final que no agradava el director, un aparent final feliç que queda com un pastitx. Entre productor i director va haver-hi baralles amb cops de puny inclosos. Bofarull es va desfer de la pel·lícula venent-la a pes, però a Madrid van aconseguir reconstruir-la.
La crítica va valorar positivament la pel·lícula i l’èxit de públic fou enorme, va rebre el premi a la “Màxima Colmercialidad” de l’any 1954 concedit per la revista Espectáculo en mantenir-se en cartell dos mesos als cinemes Pelayo de Barcelona i a Madrid. Va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona i els premis als actors Rabal i Martínez a la I Semana Internacional de Cine de San Sebastián.
Bibliografia
Benpar, Carlos. Rovira-Beleta: el cine y el cineasta. Barcelona : Laertes, 2000
Espelt, Ramon. Ficció criminal a Barcelona : 1950-1963. Barcelona : Laertes, 1998
Hay un camino a la derecha [enregistrament DVD] una película de Francisco Rovira Beleta
Deixa el teu comentari!