Poesia aplicada : La Poesia i la Mar
El mar, amb la seva immensitat i la seva musicalitat rítmica, hipnotitzant. La mar, amb la seva dualitat per proveir de vida, i al mateix temps, per manllevar-la. Amb una potència que atresora la bellesa més tendre i la rauxa més violenta. Aquest mar té des del principi dels temps una indubtable influència en l’ànima de l’ésser humà, i per extensió, en la dels poetes. El son de la mar ha encomanat el seu ritme al cant dels homes i se n’ha apoderat fins a l’obsessió.
El mar és un símbol etern i universal. La seva visió ens recorda el temps i l’experiència de la vida mateixa, per la seva inestabilitat i ensems per la seva constància. Mirar al mar és mirar a l’interior d’un mateix, als nostres sentiments que abasten de l’ira més tempestuosa a la serenitat més profunda. La mar és record, tal i com Rafael Alberti ho enyora en la seva infantesa. La seva dimensió, infinita als nostres ulls, ens recorda –com diuen Juan Ramón Jiménez, Eugenio Montale o Kakinomoto no Hitomaro– la nostra petitesa, la fugacitat del temps i la nostra solitud. L’horitzó ens situa davant d’allò desconegut, allò que afronten els Argonautes, Beowulf o el pirata d’Espronceda: la por i el desig de conèixer al qual li canta Keats; l’hostilitat i el favor dels déus què pateixen l’Ulisses d’Homer i el de Cavafis; i la costa com a terra de frontera que descriu T.S. Eliot al seus Quatre quartets.
A l’antiguitat clàssica el mar inspira els ritmes. Aquesta musicalitat d’anada i tornada, imitativa del anar i tornar de les onades és patent a L’Odissea, o en les onomatopeies de Virgili. Això s’ha mantingut fins a temps moderns; en el Cementiri marí de Paul Valéry per exemple.
El mar també ha inspirat temes espirituals. Si per a alguns ha estat un cant de joia –com la placidesa marina–, d’altres l’han interpretat com una elegia continuada. En canvi, per als bards nòrdics i pels cantors de Les Sagues víkings el mar és feréstec, una incitació a la còlera i a la lluita èpica. Els poetes del Romanticisme hi veuran en ell la llibertat rebel i els neoclàssics la seducció de les nimfes aquàtiques: Oceànides, Nereides i Nàiades.
El mar és, a més, escenari i argument estètic. Indret d’èpiques conteses, espai de fortuna, llibertat i aventura. Vincle indissoluble entre pobles com va escriure Miquel Martí i Pol sobre la Mediterrània. El mar sentimental i tendre, el mar de naufragis, comiats i acarnissada fàbrica de vídues i orfes, com és tractat tradicionalment a la poesia bretona i britànica, com ho fan Umberto Saba o Ungaretti.
Però és en la contemporaneïtat on la poesia irromp fortament en la poesia lírica de la mà de Walt Whitman. Serà ell qui trenqui l’encotillament de les rimes tradicionals obrint-se al vers lliure. La contemplació de l’Atlàntic porta la poesia de Whitman un pas més enllà, aprofundint en els seus pensaments que s’encomanen de la vivacitat, el caos i la contradicció marina.
El mar, a més de posseir una identitat poètica, és també un medi sembrat de costes i d’illes on hi habiten mariners, vaixells i pescadors, els quals han estat profusament retratats, com ara en el costumbrisme de Pablo Neruda, de Joan Pujol i Victor Hugo; les apoteosis marineres de Rubén Darío o la evocacions illenques de Baudelaire.
El mar, la mar. Ha estat i serà font inesgotable d’inspiració pels poetes dels quatre vents. Totes les cultures seguiran sentint-se atretes per ell. Li cantaran lloances, el maleiran, se n’enamoraran, el temeran, li pregaran i hi voldran viure i morir a prop seu.
Deixa el teu comentari!