El Lector Opina
Un fantàstic llibre de contes fantàstics!
Mary Sinclair, On el foc no s’apaga, trad. de Dolors Udina. Barcelona : El Cercle de Viena, Barcelona 2011. Demaneu la reserva d’aquest document
Quants grans esciptors, magnífics, fins i tot d’èxit, resten oblidats i sense que ningú es digni acostar-s’hi, llegir-los o interessar-s’hi! Precisament per aquest motiu, quan se’ls descobreix, sovint són mirats amb més admiració (valgui el joc de paraules), devoció o respecte.
Per això mateix, quan el 2011 Viena Edicions va tenir l’atreviment de publicar un recull de contes d’una escriptora tan fora de sèrie com va ser i continua essent May Sinclair (1862-1946), per una banda l’editor va haver de recórrer a un argument d’autoritat, en aquest cas literari: la referència al gran Jorge Luis Borges, que el 1935, a la revista argentina El Hogar, va manifestar que considerava el conte que dóna títol al volum On el foc no s’apaga (When their Fire is not Quenched, 1922) com la joia de la col·lecció. I, efectivament, és així.
El llibre està format per cinc contes, a més de l’esmentat (L’obsequi, La naturalesa de l’evidència,Si els morts sabessin, La víctima). En el primer se’ns presenta el pecat d’una dama presumptament virtuosa que se sentirà perseguida per la seva falta o el seu pecat fins a la mort. Amb una crueltat inusitada, sense límits, la narradora s’acarnissa en el seu protagonista, però aquest estrany viatge al més enllà esdevé fascinant. No sols per les seves imatges embolcallants i la seva atmosfera enrarida, sinó per la seva fredor estremidora.
En el llibre hi ha contes per a tots els gustos i totes les manies. Alguns lectors s’estimaran més el mateix que preferia Borges, però això no treu que n’hi pugui haver d’altres que prefereixin aquesta extraordinària història de fantasmes que porta com a títol L’obsequi. Ens trobem davant d’una ghost story profundament clàssica pel que fa al desenvolupament, una història bonica i sentida, que emociona amb una facilitat sorprenent. I es tanca d’una manera perfecta amb un magistral desenllaç. I tot perquè només amb una frase ens fa replantejar tot el relat i sembra dins nostre un dubte meravellós.
No hi ha dubte que el conte titulat Si els morts sabessin és el més pobre en tots els aspectes del llibre. Sorprèn el començament per la tosca equiparació que l’autora fa de l’èxtasi musical amb l’èxtasi sexual, sublimació del desig que senten l’un per l’altra un professor d’orgue i la seva alumna. L’anècdota fantasmal sembla respondre a la tesi que la unió espiritual és més profunda i completa que no pas la física. Tema, aquest, que ha donat lloc a magnífics relats, però que en aquest cas no acaba de convèncer. El sexe com a pecat de concupiscència enfront de l’amor pur entre una mare i el seu fill. Després de la mort, l’ànima s’eleva a un estat superior, però sorprèn la preocupació que aquestes ànimes senten per allò que puguin fer amb els seus cossos els qui s’han quedat amb vida a la terra.
La víctima va ser publicat el 1922 per T. S. Eliot, juntament amb el seu famós poema The Waste Land (La terra gastada), en el número u de la revista The Criterion. En ell es contrasta la fredor d’un assassí en el seu crim amb la tranquil·litat i acceptació dels fets per part del fantasma de l’assassí.
Segons l’escriptora anglesa, doncs, el gran problema no és tant saber si hi ha o hi pot haver vida després de la mort, sinó més aviat si no hem convertit la nostra vida en una existència morta —desaprofitada— abans d’hora.
Alfred Sargatal
Deixa el teu comentari!