El Lector opina
RADIOGRAFIA D’UN POETA
Pons, Agustí. Espriu, transparent. Proa Ed. Barcelona 2013. Demaneu la reserva d’aquest document
L’imaginari dels pobles viu fluxos i refluxos; la figura de Salvador Espriu va passar de ser percebuda com a poeta nacional a caure, alguns anys després del seu traspàs, en un cert oblit. Ara, amb motiu del centenari del naixement, Agustí Pons ha portat a les taules de novetats un treball biogràfic de més de set-centes pàgines, plenament recomanable per a tothom qui desitgi adquirir un coneixement integral de l’autor de La pell de brau. Pons (Barcelona, 1947) és un periodista i escriptor de llarga i acreditada trajectòria, que ha biografiat anteriorment altres escriptors catalans com Joan Triadú, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany i Néstor Luján.
Salvador Espriu és la figura polièdrica que integra el poeta de gran exigència, envers ell mateix i envers els altres (a ell s’atribueix la frase “tot allò que és bo acaba surant”), però, també, el marmessor espiritual de Rosselló-Pòrcel, i un eficacíssim impulsor de la cançó catalana, amb la complicitat de Raimon, i del teatre català, amb la de Ricard Salvat. Però l’home que va escriure “hem viscut per salvar-vos els mots”, i que ho va practicar amb tanta coherència, corria el risc de veure desdibuixada la seva obra literària pel vessant cívic, en una societat que tendeix a polititzar-ho tot, de la música fins a la religió, del futbol fins a la poesia.
La biografia que ha elaborat Agustí Pons, ben documentada i amb el complement de nombroses il·lustracions gràfiques, ressegueix amb minuciositat des dels orígens familiars del poeta fins a les exèquies, passant per totes les etapes de la seva vida, els parents i els amics, les lluites i els reconeixements, els jardinets de Gràcia i Arenys de Mar, les influències i el mestratge i, com no podia ser altrament, mostra la faceta d’un intel·lectual fidel al país i a la llengua en les circumstàncies més adverses, però deixa meridianament clar que, per damunt de tot, el biografiat va ser un home de lletres d’una altíssima qualitat. Val la pena de recordar, en aquest sentit, que Espriu va ser considerat, durant uns quants anys, un ferm candidat al Nobel de literatura, opció que, finalment, no es va concretar però que va servir per fer conèixer en molts indrets del món la seva obra i, de retruc, la literatura catalana, d’un nivell, per cert, perfectament homologable amb la creació internacional més reeixida.
El pas dels anys tendeix, en la memòria col·lectiva, a recobrir la imatge dels personatges públics més destacats d’un vel d’irrealitat; els avatars i les contradiccions de la peripècia vital tendeixen a difuminar-se per anar-se afermant una mena d’aurèola idealitzadora que no fa cap bé ni a la persona en qüestió ni a la història mateixa del país. Per això és tan profitós un estudi com aquest Espriu, transparent, perquè no només en reivindica el record, sinó que també –i sobretot– ens acosta la dimensió més humana del qui pot ser considerat, amb tot mereixement, un dels noms més remarcables de les lletres europees del segle XX.
MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ
Deixa el teu comentari!