Poesia aplicada: Poesia i Homosexualitat
La història de l’homosexualitat –del desig homosexual– és la història d’un rebuig, d’un ultratge i d’un silenci; i la cultura seria l’espai, –sovint de lluita– per acabar amb l’opacitat, la prohibició i el silenci darrera del qual, condem-nats de per vida, han viscut tants al llarg del temps. Davant del tradicional menyspreu i l’insult, és imperatiu per el col·lectiu LGTB (Lèsbic-Gai-Transsexual-Bisexual) –i per a la societat en el seu conjunt– la tasca de recuperació del seu món, de la seva cultura, de la seva visibilitat, que comportarà la recuperació del seu prestigi.
És indiscutible que la homosexualitat, és a dir, el desig sentimental i físic entre persones del mateix sexe, és un tema que condiciona a l’autor i a la seva visió del món, i per tant, a la seva literatura i com aquesta és percebuda pel lector. La poesia ha expressat, i encara expressa, la naturalitat de l’amor entre sexes iguals imposant-se a la persecució, a la mofa i al silenci. Així, cal tenir en compte que existeix des dels inicis de la literatura un corrent gai-lèsbic permanentment present. No és pas ni una moda ni una anècdota.
Sovint l’Antiguitat Clàssica Grecollatina s’ha presentat com a tenidora d’una moral plenament tolerant –també en el que es refereix al sexe– mercès a la permissivitat del paganisme; però això no respon a la realitat, com a mínim a la major part del període. Si bé, existia el ritus de la pederàstia (relatiu als joves i que res té a veure amb infants), on els homes madurs es feien càrrec d’un jove, al qual cuidaven i estimaven durant un temps per tal d’instruir-lo en les virtuts del guerrer i del ciutadà; “l’excessiva” reincidència o l’homosexualitat declarada són satiritzades. Pensem en el Cleisthenes a les comèdies d’Aristòfanes o els versos que Catul dedica a Cèsar qualificant-lo de cinaedus (“marica”), tot i que el mateix Catul dedica delicats poemes amorosos a Juvenci, tant estimat o més que Lèsbia.
D’ençà l’adopció del cristianisme, la instauració de la moral judeocristiana, compartida pels mahometans, fa de les relacions entre persones del mateix sexe un tabú severament penat, i el qualifica de pecat nefand, això és, innombrable. Aquesta prohibició s’ha mantingut durant setze segles, 1.600 anys de repressió. Tot i així van perviure certs espais de permissivitat, tant a les classes populars –que mantenen un substrat cultural pagà– com a l’elit intel·lectual –que n’atorguen un prestigi relacionat amb l’antiguitat– emparant-se en l’amor platònic. En el món islàmic aquesta permissivitat fou més gran; sota el concepte de l’amor udrí –no sexual– en relació als homes joves, des del califat abbàssida fins a l’al-Andalus apareixen poemes homoeròtics i figures com Abu Nuwas (s.IX).
En el Renaixement, el retorn als cànons antics porten a un creixement de l’ideal grec neoplatònic. Paral·lelament, la presència de l’homosexualitat a les arts creix, exaltant la bellesa masculina en l’àmbit de la mitologia cristiana i clàssica. Miquel Àngel Bounarroti, Christopher Marlowe o Shakespeare reflecteixen l’amor entre persones del mateix sexe en la seva obra poètica. Però serà al Barroc, amb la reforma protestant, on la repressió s’accentuï, trobant-se davant la descaradura d’un grup de poetes francesos que prenen el nom de llibertins. Théophile de Viau encapçalava aquests epicuris, reclamant la llibertat absoluta i declarant-se “sodomita”, el que li comportà dos anys de presó. També és aquesta l’època en la qual reapareixen figures femenines, poetes que tracten el lesbianisme a la poesia i que no tenen precedents d’ençà Safo de Lesbos (s.VII-VI a.C.). Aphra Behn i la mexicana Sor Juana Inés de la Cruz són els majors exponents.
Amb l’arribada de la Il·lustració comença a haver un canvi de paradigma. Si bé l’anomenat amor socràtic no gaudeix de major permissivitat, si és cert que Voltaire s’oposa als càstigs severs als quals són sotmesos els homosexuals, perquè no existint un mal social no cal condemna, i en culpa de tot al fanatisme eclesiàstic. Tot i així, l’igualitarisme sexual quedava molt lluny, passant sovint de ser considerat un hàbit reprovable a ser considerat un mal psiquiàtric.
Cap a mitjans segle XIX comencen a aparèixer veus reivindicatives –al Regne Unit i Alemanya sobretot– al voltant del fet homosexual, reclamant el dret de regir-se per un codi moral diferent al cristià, i aquest seria el punt de vista científic, l’uranista. Comença a haver-hi una visibilitat de la població –sobretot– gai i bisexual a partir dels ambients artístics romàntics (Lord Byron, Percy B. Shelley, Charles Baudelaire…), i més endavant realistes (Oscar Wilde, Walt Whitman) i simbolistes (Arthur Rimbaud, Paul Verlaine). Però la moral victoriana continuà la repressió, com bé ho comprovà Oscar Wilde, amb dos anys de treballs forçats i condemnat a l’ostracisme i l’exili, o Emily Dickinson que s’autoimposà una reclusió que la mantindria aïllada durant un quart de segle.
A Espanya, durant tot el segle XIX només s’esmenta l’homosexualitat per a fer escarni o fent-ne una crítica ferotge, donada la fèrria moral catòlica imperant. No serà fins a principis del segle XX quan hi apareixeran les primeres veus poètiques obertament homosexuals, refugiades en l’anomenada Generación del 27: Federico García Lorca, Luis Cernuda o Vicente Aleixandre, entre d’altres. També comença a haver-hi veus femenines que parlen de l’amor entre dones, la més destacada l’anarquista Lucía Sánchez Saornil. Però com a tants altres camps, l’arribada de la Guerra Civil i el Nacionalcatolicisme obriren un llarg i obscur parèntesi.
Aquest parèntesi també s’esdevé a Europa, on el feixisme i el nazisme fan estralls entre la població homosexual, essent deportats i assassinats a milers en els camps d’extermini, assenyalats amb un triangle rosa al pit.
El canvi no arriba fins els anys 60 i 70 del segle XX, on els homosexuals es faran visibles des de la normalitat. D’ençà els inicis del moviment d’alliberament gai als EUA, després dels disturbis del Stonewall Inn a Nova York el 1969. Poetes com Robert Duncan o Allen Ginsberg van anar obrint camí.
A Espanya apareixen algunes figures destacades a partir dels anys 50: Jaime Gil de Biedma, Leopoldo María Panero, Cristina Peri Rossi o Luis Antonio de Villena, entre molts d’altres. En llengua catalana trobem figures destacades com ara Narcís Comadira, Maria-Mercè Marçal, Biel Mesquida o Blai Bonet.
Deixa el teu comentari!