Pàgs. 387-388:

“Són ells, els seus mortets, tots, arrenglerats a la frontera del barri, com si no gosessin traspassar una línia imaginària, al final de la ferida oberta que és l’esplanada de la futura Via Laietana.
(…) Des de la coberta de l’lda, els tramvies que passaven per l’avinguda de Colom es veien petits, lents i quadradets: la llunyania simplificava les línies. Gairebé li feia l’efecte que en sentia el grinyol de les rodes sobre les vies. De sobte, per la part de la Rambla, es va sentir una explosió gran seguida d’altres de petitetes. També sons de trets, que arribaven difuminats, com petards. La
noia va tornar a mirar amb els binocles. Es va trobar tot de gent cridant i disparant. Els podia veure les cares crispades. Un grup acabava de tombar un tramvia.”