Barcelona cinema… VOLVERÁS (Antonio Chavarrías, 2002)
La pel·lícula que us comentem avui Volverás d’Antonio Chavarrías (2002), és una adaptació de la novel·la Un enano español se suicida en Las Vegas (1997) de l’autor barceloní Francisco Casavella, mort prematurament al 2008. La pel·lícula va ser nominada al Goya a millor guió adaptat i va guanyar el Premi a millor director al Festival del Mar del Plata (Argentina) i va ser un èxit de taquilla.
Antonio Chavarrías va néixer a L’Hospitalet de Llobregat al 1956. Després de viure part de la seva infantesa a Madrid, va tornar ben aviat a la seva idealitzada i estimada Barcelona, escenari de la majoria de les seves pel·lícules. Després de treballar en diversos oficis, però mantenint sempre la seva cinefília, va acabar formant-se a l’Escola d’Estudis Artístics a l’Hospitalet de Ricard Salvat. Cofundador de les productores Quasar (1984-2003) i Oberon (1990) que produeix les seves pel·lícules i tvmovies com a director i les d’altres directors, associant-se si cal a empreses estrangeres, alguns films que ha produït són: Pau i el seu germà, La doble vida del faquir, Madeinusa, La teta asustada, Elisa K…
Chavarrías va entrar en els 90 amb l’etiqueta de director especialista en cinema criminal barceloní amb els films Una ombra en el jardí (1988), Manila (1991) o Susanna (1996). El seu retrat de Barcelona, acostuma a reflectir el costat menys idíl·lic de la ciutat i el seu extrarradi. Va conèixer Casavella a través de Josep Lluís Amposta (col·laborador de Bigas Luna i petit accionista d’Oberon) qui li va proposar l’adaptació de la novel·la El triunfo. Chavarrías va declinar fer-ne l’adaptació i finalment la va realitzar Mireia Ros. Sembla ser que director i escriptor van establir una bona relació i que Casavella va revisar el guió de la seva pel·lícula Susanna. Van intentar fer un guió conjuntament però no es va arribar a materialitzar. Volverás no és pròpiament una adaptació sinó que la novel·la és un punt de partida per a inspirar el guió, conserva l’essència de la novel·la i no decep les expectatives dels lectors convertits en espectadors. La pel·lícula és la història de dos germans enfrontats, com uns moderns Caïm i Abel, que porten vides oposades i que es retroben després d’anys d’haver-se perdut la pista. Ignacio (Unax Ugalde) és a punt d’acabar la carrera d’arquitectura i marxar amb una beca a Los Angeles, esforçat i seguidor dels passos del pare, viu a l’empara de la família acomodada, l’altre germà, Carlos (Tristán Ulloa) és l’ovella negra que ha trencat els vincles amb la família i ha buscat el seu propi camí al marge de tot convencionalisme, o senzillament ha dut més enllà el joc brut del seu pare (Hermann Bonnín), un arquitecte sense escrúpols. El film presenta el contrast de dos mons propers però antagònics: el d’Ignacio és un món segur, d’ambients lluminosos, mentre que el de Carlos és el món de la nit, del joc professional de les timbes clandestines i dels llocs de mala mort . El joc serveix com a metàfora de la vida i de la relació entre els germans, l’admiració incondicional, la manipulació, les enveges, la gelosia.
El rodatge va ser cronològic, i es va fer càmera en mà, sense artificis tècnics, i jugant amb la improvisació i l’espontaneïtat dels actors, que van desenvolupar de manera notable la composició dels seus personatges. Reflectir l’ambient del joc clandestí va ser difícil, però van aconseguir conèixer gent introduïda en aquest món que els van proporcionar les pautes de comportament al voltant de la taula de joc i que van interpretar petits papers a la pel·lícula, i van organitzar les partides que surten a la pel·lícula. També hi apareix l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i molts dels seus alumnes hi fan d’actors secundaris. La zona del Paral·lel, el bar Mirablau del Tibidabo, un bar regentat per pakistanesos al Raval, i diverses zones suburbials, són algunes de les localitzacions que podem identificar a la pel·lícula.
La connexió mexicana del film (una coproducció) es va establir de manera natural ja que en la producció anterior d’Oberon, Aro Tolbukhin, en la mente del asesino, Chavarrías va conèixer el director de fotografia Guillermo Granillo, i aquest és responsable de la magnífica fotografia a Volverás, en que no hi ha il·luminació artificial, i que aconsegueix aprofitar llums molt difícils, com els bons 15 minuts de primera hora de la matinada… aquest treball li va valer el premi Ariel (els premis del cinema mexicà) a la millor fotografia. La connexió mexicana també va suposar la incorporació de l’actriu Elizabeth Cervantes. El so de la pel·lícula, d’Albert Manera, és també molt realista.
Entre els secundaris, en el paper d’un amenaçador i gens simpàtic mafiós hi trobem Godoy, l’actor i humorista uruguaià arrelat a Barcelona des de fa més de 30 anys, i que es compta entre els veïns del nostre barri, El Carmel.
Bibliografia:
Cabeza, Elisabet. Antonio Chavarrías, el cineasta de l’ombra. Barcelona : Generalitat de Catalunya : Filmoteca de Catalunya : Pòrtic, 2012.
Casavella, Francisco. Un enano español se suicida en Las Vegas. Barcelona : Anagrama, 1997
Chavarrías, Antonio (2002). Volverás [enregistrament video].
Comas, Àngel. Vint anys d’història del cinema a Catalunya : (1990-2009). Barcelona : Laertes, 2010
Deixa el teu comentari!