El lector opina
El retorn del soldat
de Rebecca West
Barcelona : El Cercle de Viena, 2012.
Traducció de Francesc Parcerisas.
No en tenia ni idea de Rebecca West, i menys encara d’aquesta novel·la que els bons crítics —quasi sempre escriptors—consideren una obra mestra. Quan un bon dia vaig veure’n la traducció catalana i, veient-ne la traductora, la vaig fullejar, no vaig poder-me resistir ja a llegir-la. I no em va pas decebre, sinó tot al contrari. Per què?
Intentaré explicar-ho. Comencem per la història que s’hi narra. De què va? D’una manera sintètica o resumida, es pot dir que és la història d’un soldat, com ja es pot endevinar pèl títol, que , ferit per l’explosió d’un abús, torna a casa afectat per un estrany atac d’amnèsia, és a dir, que no recorda res i arriba a perdre la consciència de tot el que li havia passat en els darrers quinze anys.
Fins aleshores havia compartit la vida amb dues dones, la seva cosina i la seva dona. Però, a partir de l’esmentat trauma, per una banda només es recorda de la primera en l’època en què ella era una adolescent, mentre que, de la seva dona, no en conserva cap record. Contrastant amb tot això, en la seva memòria conserva amb gran nitidesa l’empremta del seu primer amor, quan ell tenia quinze anys. Una relació que es va acabar fa molt de temps però que ell s’esforçarà a reviure.
Aquest argument podria donar peu a una novel·la sense suc ni bruc, més aviat “nyonya”. Però la genial Rebecca West,servint-se d’aquesta història, en fa un retrat magistral de les convencions socials de començaments del segle XX, en què l’amor i els somnis de joventut trencats, al costat de la duresa de les condicions de vida dels soldats a la Primera Guerra Mundial , ajuden a construir una història sòlida, inquietant i extraordinàriament bella.
Les protagonistes femenines són molt diferents entre elles. L’esposa, Kitty, és una jove preciosa, d’una bellesa gairebé enlluernadora, però amb un comportament distant i fred en general. No és una dona afortunada. Ha viscut la mort del seu únic fill, i de sobte s’ha de fer a la idea que el seu marit Chris, acabat d’arribar del front, no conserva ni el més petit record d’ella, i el que és pitjor, sembla no sentir cap atracció per la que durant un temps va ser la seva esposa. El seu caràcter egoista o frívol surt a la llum en diverses ocasions al llarg de l’obra, de vegades amb una crueltat inusitada, ja que li costa creure que el seu marit estigui malalt i actua com si tot el que està passant fos provocat conscientment pel pobre Chris. En canvi la Jenny, la cosina, es mostra molt més comprensiva des de bon començament, apreciant-s’hi un amor sincer envers el seu cosí, tant que no amaga la seva alegria davant el fet que en Chris es retrobi amb la seva antiga estimada si això l’ajuda a aconseguir la felicitat. L’altra figura femenina d’aquest curiós triangle és la Margaret, una dona que, tot i tenir possiblement la mateixa edat que la Kitty, mostra en la seva pell i en el seu cos els estralls d’una vida més dura, ja que procedeix d’una classe social inferior, empremtes que la fan aparèixer com una flor marcida al costat de la resplendent Kitty. No obstant això, des que torna del front, en Chris només té ulls per a ella. Fins i tot quan es retroben i ell la veu quinze anys més gran que l’última vegada que es van veure, l’amor que sent per ella sembla fer-se fins i tot més intens. Tots dos reprenen un idil·li que es va veure interromput per la gelosia i la mala sort, i gaudeixen d’aquesta oportunitat que la vida ha tornat a brindar-los en forma de ¿malaltia? mental. La seva cosina Jenny, que es debat entre la tristesa per la pèrdua de records del seu estimat cosí, d’una banda, i l’alegria de veure’l tan feliç, per l’altra, el descriu amb paraules d’una bellesa poc habitual.
La Jenny sap a més que, mentre en Chris no recuperi la memòria, no podrà tornar a la brutícia i el fred de la trinxera. Això li fa professar un estrany afecte per la Margaret, que és qui el manté allunyat d’aquesta realitat. Sap que en el moment en què l’engany acabi, en Chris tornarà a lluitar i a estar en perill. I aquesta idea li fa desitjar que no es curi mai.
La història, narrada amb una prosa elegant plena d’imatges i descripcions d’olors i sensacions, planteja diversos interrogants al lector. ¿L’atac d’amnèsia és una forma de defensa inconscient d’en Chris per allunyar-se d’una vida que no l’omplia? Fins a quin punt som capaços de diferenciar la follia del seny quan es tracta de buscar la felicitat? ¿Estimem de debò una persona quan no som capaços de sacrificar-nos perquè sigui feliç, encara que això impliqui un gran patiment per a nosaltres?
Sincerament, crec que aquesta bella i breu novel·la és un exemple de literatura amb majúscules. Rebecca West busseja per les emocions i els fantasmes del nostre interior amb la delicadesa d’una ballarina i la valentia d’un acròbata. La història apareix així davant els nostres ulls com una peça de dansa o una acrobàcia que emocionen a qui ho veu. En aquest cas a qui llegeix. I cal afegir, per acabar, sobretot si aquesta lectura es fa a partir de la magnífica traducció de Francesc Parcerisas.
ALFRED SARGATAL
Deixa el teu comentari!