Poesia aplicada: Poesia i Pintura (Ut pictora poesis)
Des dels albors de la humanitat, l’ésser humà s’ha interessat per l’associació entre les diferents disciplines de l’art, les influèn-cies i interferències entre elles. Pintura i Poesia són –juntament amb la música– les expressions més consubstancials a la natura humana, existint una relació entre elles des d’antic. Una relació de complementarietat que sovint donarà fruit com a estímul i font d’inspiració per a la creació bé d’un poema a partir d’una pintura, bé d’una pintura a partir d’imatges poètiques. Punts de contacte que cristal·litzaran en afinitats i col·laboracions entre poetes i pintors, i fins i tot ens donarà no pocs artistes que compaginaran totes dues disciplines com ara Michelangelo, William Blake o Alberti.
Durant l’Antiguitat clàssica, els pintors es van inspirar sistemàticament en els poetes, i aquests, per la seva banda, tractaven d’evocar al lector/oïdor imatges i escenes que en principi només es podrien expressar mitjançant les arts plàstiques. Aquesta tradició parteix de la màxima de l’Ars Poetica d’Horaci: “Ut pictora poesis” (com a la pintura, la poesia) formulada al s. I a.C. , la qual es va interpretar com a norma compositiva, tot i que realment es referia al seu paral·lelisme a nivell interpretatiu: interpretacions emotives per una banda, o bé filosòfiques, més profundes i de múltiples lectures.
Es donen moltes homologies dins del procés creatiu de pintura i poesia, que han portat a veure un paral·lelisme entre elles. Simònides de Ceos (s.VI-V a.C.) diu que “la pintura és una poesia muda, mentre que la poesia és una pintura cega”. Leonardo Da Vinci recull aquesta premissa dient: “La pintura és una poesia que es veu i no s’escolta, i la poesia una pintura que s’escolta i no es veu”. Goethe per la seva part, veia el caràcter complementari d’ambdós arts en el fet que la poesia donava continuïtat i moviment a l’escena pictòrica, mentre la pintura materialitza la imatge poètica.
El discórrer de la pintura i de la poesia ha estat molt estret al llarg de la història. Al Japó, Matsuo Bashō (s.XVII) va introduir la pràctica de combinar la tradicional forma poètica de l’haiku, originària del s.VIII, amb una petita escena pictòrica no massa detallada (haiga) que l’il·lustrà. A Europa, durant el Renaixement tot art és regit pel principi de la simetria i la proporció. En el Barroc, aquesta màxima s’inverteix creant-se un estil per oposició: la corba davant la línia recta i arribant a l’hèlix; enfront de l’ordre, el desordre; davant la bellesa nua i senzilla, allò inusual i capriciós. Això, que a la pintura s’assoleix amb la manipulació del punt de vista i l’ús de la llum amb el clarobscur, del que foren mestres Caravaggio i Rembrandt, es dóna a la poesia amb l’agudesa i l’ingeni, materialitzat en l’hermetisme i l’obscuritat de la poesia, per exemple, de Góngora.
Fins ben entrat el s.XVIII els temes pictòrics encara seran dominats pels poetes. Es parla d’un sincretisme artístic, on totes les arts conflueixen en un punt en comú, un esperit de la bellesa que reuneix totes les arts sota un mateix principi. Aquest precepte no entrarà en crisi fins que Gotthold Lessing publiqui Laocoont: Sobre les fronteras de la poesia i la pintura (1776). Llavors es comença a discutir el principi horacià d’ut pictora poesis, advertint dels límits que separen ambdós disciplines. Si l’àmbit de la pintura és l’espai, l’àmbit de la poesia és el temps. La poesia és una art progressiu –en oposició a la pintura i l’escultura, que representen els cossos i objectes en quietud–, el que permet plasmar accions, sentiments i passions, i dota el poeta d’una llibertat de la qual no disposa el pintor.
Durant el s.XIX, la música s’incorpora al procés de conjunció de les art. És aquí que Baudelaire formula “Les Correspondències”. En la línia del que alguns romàntics com ara Novalis, William Blake o Coleridge ja havien apuntat, s’aspira al sincretisme de les arts, cercant analogies entre “els perfums, els colors i els sons”, entre el món espiritual i el món sensible, en la recerca de la bellesa en allò “no-bell”.
La invenció de la fotografia en aquest moment, provoca un trasbals en les relacions entre pintura, poesia i figuració, originant-se una reacció contra el realisme encapçalada pels pintors, i que és seguida de prop pels poetes: l’Impressionisme. En aquesta reacció hi trobem correspondències: Verlaine canta com Degas, Santiago Rusiñol al mode de Ramon Casas o, entre els modernistes llatinoamericans, el mateix Rubén Darío té punts en comú amb Puvis de Chavannes entre d’altres.
Amb l’arribada de les successives avantguardes, la interrelació de les diferents disciplines artístiques esdevé més evident, així com el trencament amb tota la tradició artística i poètica anterior. El cubisme és el moviment d’avantguarda que fa més palesa aquesta interacció entre pintura i poesia, basada en una relació fonamentalment estructural (i no temàtica). L’associació d’imatges extretes dels ordres més diversos conjugades simultàniament proposen la conducció de la consciència de la realitat objectiva cap a la realitat interior de la raó, és la finalitat de Braque i Picasso, així com també ho és als “poemes-conversa” d’Apollinaire. Els cal·ligrames tracten de substituir l’escriptura lírica discursiva per una basada en la visualitat on el poema esdevé objecte lingüístic icònic. Així s’esdevé el naixement de la poesia visual, conjunció darrera d’elements verbals i gràfics, que donarà al nostre país grans figures com en Joan Salvat-Papasseit, Joan Brossa o Albert Ràfols-Casamada.
Aprofitant el tema de la Poesia Aplicada d’aquest mes de febrer, la Biblioteca del Guinardó-Mercè Rodoreda us ofereix sota el títol de “Ut pictora poesis (Com a la Pintura, la Poesia)” una exposició de petit format amb fulls volants que relacionen una selecció de poemes amb els quadres que els inspiraren, obra d’alguns dels pintors més importants. Us convidem a que la visiteu i us n’en endueu un.
Deixa el teu comentari!