Barcelona cinema… SI TE DICEN QUE CAÍ (Vicente Aranda, 1989)
Des de la secció Barcelona cinema… d’aquest bloc felicitem en el seu aniversari a Juan Marsé, i celebrem el cicle cinematogràfic que la Filmoteca de Catalunya li ha encarregat: Carta blanca a Juan Marsé (des de demà, 22 de gener, fins al 28 de febrer), on l’escriptor ha fet la tria de 10 pel·lícules i on també podrem veure algunes de les adaptacions a la pantalla de les seves novel·les. Una gran ocasió per a conèixer una part important de l’univers Marsé, la seva cinefília, que tant ha inspirat l’escriptor. A més a més, dimecres dia 23 a les 21.30h es passarà el documental, Juan Marsé habla de Juan Marsé dirigit per Augsuto M. Torres. Des de les pàgines de El Pais, Manuel Rodríguez Rivero ens recomana, als qui ens interessa el Marsé més cinèfil que cerquem a les bones llibreries Juan Marsé, el periodismo perdido (Edhasa), una selecció dels seus articles compilats per Joaquim Roglan. Gràcies, així ho farem.
I la pel·lícula que avui portem a comentar és l’adaptació que Vicente Aranda (1989) va fer de Si te dicen que caí. La novel·la de Juan Marsé va ser publicada inicialment al 1973 a Mèxic, on va ser reconeguda amb el Premio Internacional de Novela de México, i prohibida a Espanya durant 3 anys, on al 1976 va ser un gran èxit editorial.
Vicente Aranda és un barceloní vell conegut de Juan Marsé, tots dos van recórrer els mateixos llocs en la seva infantesa i l’adolescència. Aranda fill d’aragonesos va néixer al barri del Carmel l’any 1926. A l’any 1949 va emigrar a Veneçuela i va tornar després de 10 anys decidit a dedicar-se al que sempre havia volgut, a fer cinema. Fet a sí mateix, com Marsé, es va introduir en el cinema en el marc de l’Escola de Barcelona. Més endavant abandonà el cinema d’avantguarda i als anys 80 es va establir a Madrid, intercalant estades a Barcelona. Malgrat que les relacions entre els dos han tingut alts i baixos, Aranda reconeix la seva admiració per l’escriptor, demostrada amb quatre adaptacions de novel·les.
Ja coneixem l’opinió de Marsé sobre les adaptacions al cinema de novel·les: “quan una pel·lícula és bona, ho és per la seva mecànica estrictament cinematogràfica”. Per a Aranda, adaptar una novel·la al cinema és plantejar-se com encabir quatre elefants en un sis-cents. L’interès d’Aranda per la novel·la és molt gran, ja que tracta la postguerra viscuda per ell mateix i en la seva Barcelona és, per tant, també la seva vida.
Diu Marcos Ordóñez que l’adaptació cinematogràfica de Si te dicen que caí és de les que requereix manual d’instruccions. Però és comprensible donat la complexa arquitectura de la novel·la. Diu Marsé: “Empecé a escribir una novela sin pensar en la reacción de la Censura ni en los editores ni en los lectores, ni mucho menos en conseguir anticipos, premios o halagos […] pensaba solamente en los anónimos vecions de un barrio pobre que ya no existe en Barcelona, en los furiosos muchachos de la posguerra que compartieron conmigo las calles leprosas y los juegos atroces, el miedo, el hambre y el frío; pensaba en cierto compromiso contraído conmigo mismo, con mi propia niñez y mi adolescencia, y en nada más. […] Jamás he escrito un libro tan ensimismado, tan personal, con esa fiebre interior y ese desdén por lo que el destino pudiera depararle.”
El títol de la novel·la Si te dicen que caí recull uns versos de l’himne falangista, i va ser a suggerència de Gil de Biedma. En aquesta novel·la apareix el concepte d’aventis (aventures narrades oralment nodrides tant d’elements reals com de tebeos i pel.lícules).
En la novel·la hi apareix el barri de La Salut, al vessant sud del Carmel, amb la draperia, els nens que expliquen les seves aventis, el carrer de les Camèlies, d’Escorial (amb l’església de Las Animas del Purgatorio, avui església de Sant Miquel dels Sants), la Casa de Familia del carrer Verdi, la draperia, el bar Alaska al passegi Sant Joan… S’hi barreja ficció i realitat mitjançant les aventis, que com un joc apareixen en les converses reals, amb històries contingudes dins d’altres històries en què hi apareixen personatges que les manipulen. Seria una tècnica molt cinematogràfica, alhora que complicada de dur a la pantalla.
La història té diversos nivells: els nens, amb Sarnita al capdavant (d’adult, el celador Ñito) interpretat a la pel·lícula per un adolescent Juan Diego Botto; Daniel Javaloyes “Java”, el drapaire (Jorge Sanz); el seu germà Marcos (un maquis que viu com un talp a la draperia) interpretat per un jove Antonio Banderas; la que havia estat la seva nòvia, Aurora Nin, convertida en la “meuca roja” Ramona; la guerrilla urbana (amb anarquistes, faieros, amb el Sendra i companyia inspirats en Jose Luis Facerías y Quico Sabaté); la prostituta rossa platí Carmen-Menchu, el senyorito Conrado (repulsiu personatge interpretat per Javier Gurruchaga) i la seva mare (Montse Salvador)… L’actor Jorge Sanz es va endur el Goya al millor actor protagonista, i Victoria Abril el premi Fotogramas de Plata a la millor actriu, així com Sanz el Fotogramas de Plata a millor actor 1989.
La història es nodreix de fets reals que van passar en aquells anys 40 a Barcelona, com la mort violenta de la prostituta Carmen Broto, trobada en un solar prop del carrer Escorial al gener de 1949, aquest referent històric inspiraria en la novel·la dos personatges diferents, revers d’una mateixa moneda, una que prospera i accedeix a les riqueses dels vencedors (la rossa Carmen-Menchu) i l’altra condemnada a sobreviure, sota l’amenaça del seu passat roig (la meuca roja, Aurora-Ramona). En la pel·lícula els dos personatges són molt ben interpretats per una mateixa actriu (Victoria Abril).
La pel·lícula ofereix algunes imatges per recordar com la d’una Victoria Abril rossa platí, qual Marlene Dietrich, taral·lejant “A la lima y al limón”. Cal dir que el so directe no està ben aconseguit i això dificulta la comprensió dels diàlegs. Als crèdits de la pel·lícula podem veure els llocs de rodatge de la pel·lícula: l’Hospital de Sant Pau, la Casa de la Caritat, l’Aliança del Poble Nou, l’Ateneu de la Flor de Maig, i els veïns del carrer Sant Joan de Malta (al Clot).
BIBLIOGRAFIA
Aranda, Vicente. Si te dicen que aquí [DVD]. 1989
Colmena, Enrique. Vicente Aranda. Madrid : Cátedra, 1996
Marsé, Juan. Si te dicen que caí. Barcelona : Seix Barral, 1979
Romea Castro, Celia (coord.). Juan Marsé, su obra literaria : lectura, recepción y posibilidades didácticas. Barcelona : Horsori, 2005
Romea, Celia. Cine de literatura [Recurs electrònic]
Rodríguez Fischer, Ana (ed) Ronda Marsé. Canet de Mar : Candaya, 2008
Téllez Solá, Antonio. Facerías : guerrilla urbana : 1939-1957 : la lucha antifranquista del Movimiento Libertario en España y en el exilio. Barcelona : Virus, 2004
Trallero, Manuel; Guixà, Josep. La Invención de Carmen Broto o La deconstrucción de un crimen casi perfecto. Barcelona : Aurea, 2006
Deixa el teu comentari!