Des de Vallcarca, cal pujar una mica per arribar al Parc de la Creueta del Coll, que era una antiga pedrera.

Pàgs. 139-140

   La pedrera era dins la Creueta del Coll, la muntanya que tancava Vallcarca i la separava de la Vall d’Hebron. La dinamita l’havia cisellada i per les roques rebentades ens havíem enfilat davant l’estupefacció dels veïns. La muntanya va ser l’inici a l’escalada dels nois més prometedors del barri, per a tots, un centre d’aventures. Dins la Creueta hi havia un munt de secrets: una cova que mai no vam poder traspassar,l’inmens barranc per on sempre es perdia el Freddy, un estany que buidàvem regularment de granotes i capgrossos, les dunes de sorra abandonades que ens servíen per jugar al rugbi i les ruïnes, que donaven directament al passeig. Al costat mateix, un escultor havia construït un estrany pessebre de pedra, de mida natural, amb motius gaudinians. De fet, Gaudí i els seus seguidors eren presents per tot el barri, com si haguessin volgut continuar l’obra del Parc Güell, poc inspirats, francament.

   L’entrada al nou Parc de la Creueta estava abandonada. Fins i tot el seu símbol, l’estany que va dissenyar Oriol Bohigas, sec, amb l’estàtua d’Eduardo Chillida, que va caure sobre uns visitants i no els va matar de miracle. Els tècnics havien desafiat la resistència de la roca esberlada de la paret on van clavar les trenes d’acer que subjectaven la peça. L’entrada del passeig encara conservava dues palmeres escarransides, que a l’adolescència ens van donar molt de joc.

PARC DE LA CREUETA DEL COLL

El Parc de la Creueta del Coll, de Josep Martorell i David Mackay, és un exemple de transformació d’un espai abandonat i marginal en un espai públic important pel barri. El projecte ve determinat per la topografia del lloc: una antiga pedrera al vessant sud del turó de la Creueta del Coll, la qual un cop abandonada hauria configurat un extens front d’extracció amb un impacte visual molt important.

El projecte parteix de dos premisses. La primera és la interpretació del Parc de la Creueta del Coll com a integrant d’una sèrie de parcs que es van estenen pels turons, Parc del Carmel, Parc Güell, Parc del Putxet, situats al peu de la serra de Collserola que,  connectats entre ells, conformarien una part important de la corona del parcs urbans, proposada per Nicolau M. Rubió i Tudurí. La segona és interpretar la topografia com a base del projecte, reconeixent la singularitat del lloc i distribuint les àrees i usos del parc d’acord amb aquesta.

El Parc de la Creueta del Coll va establir una distinció molt clara entre la vessant nord del Turó de la Creueta del Coll que mai va estar alterada i la vessant sud, on l’explotació de la pedrera per a l’extracció de la pedra granítica havia obert una gran ferida.

El grau de naturalitat o artificialitat de les vessants va determinar el projecte del parc. La vessant nord va ser tractada com un espai rústic, mentre que la sud ho va ser com un parc urbà, del tal forma que en un parc a l’interior de la ciutat hi conviuen paisatges urbans i no urbans.

El tractament de zona rústega consisteix bàsicament en la seva reforestació i la creació d’una xarxa viària. El projecte va preveure al costat nord una important plantació de pins, enmig de la qual les clarianes permeten una ubicació controlada de les diferents àrees d’activitats que es van preveure per a aquest sector del parc. Aprofitant els accidents topogràfics del sector també es van pensar  places de disseny molt simple i àrees de joc per als veïns de la Taxonera. En aquest sector també es van preveure un accés amb aparcament a la confluència dels carrers del General Mendoza i Santa Rosalia.

El viari que es va proposar per aquest sector es componia d’una xarxa que organitza els recorreguts i es preveia que connectés amb els viaris dels altres parcs dels turons i un passeig mirador. El passeig mirador s’havia de desenvolupar en dos trams, els quals estava previst que permetessin accedir al cim del Turó de la Creueta del Coll, on s’hi emplaçava un petit pavelló, tot passant per la cresta del front d’extracció, sense distorsionar la seva contemplació des del parc del costat sud.

El parc urbà propiament dit es desenvolupa a la part sud del Turó, aprofitant tant la bona orientació com la topografia més favorable, corresponent a l’antic pla horitzontal de treball format davant del front d’extracció, que en aquest sector domina tot l’espai. El projecte de Martorell i Mackay organitza aquest sector del parc amb una plaça de 6.000 metres quadrats delimitada per font d’extracció i una pèrgola. A la plaça s’hi accedeix per unes escales i rampes des del carrer de la Mare de Déu del Coll.

L’accés al parc des de Mare de Déu del Coll es fa a través d’unes escalinates que, si bé  hi accedeixen directament, la seva tangència respecte a l’espai central fa que la visió d’aquest no sigui directa i no es descobreixi del tot fins al final del recorregut. La presència allí d’una escultura d’Ellsworth Kelly ajuda a l’ordenació de la percepció de l’espai.

L’espai principal del parc té una forma circular interrompuda pel llac que fa la transició del pla horitzontal cap al front d’extracció de la pedrera. Aquest delimita amb contundència l’espai global i es constitueix en la referència formal dominant. La forma circular l’estableix una pèrgola metàl·lica que complementada amb una alineació de xiprers defineix el límit del parc que l’aïlla de la ciutat i reforça el caràcter d’espai introvertit de la pedrera.

El tema de la trobada entre la base del front de la pedrera amb l’estany se soluciona creant a la part baixa del front un conjunt de tres terrasses escalonades.

Els murs de contenció de les terrasses estan construïts amb gabions, pedra captiva que procedent d’una altra pedrera similar a aquest, estableix una relació ajustada al conjunt. La barana segueix les mateixes pautes de disseny. Es tracta d’un gran tub d’acer galvanitzat que, per la seva imatge i proporcions, s’expressa en un llenguatge brutalista d’obra pública d’acurada execució que es relaciona harmonicament amb el fons últim de la pedrera.

Un conjunt aïllat de palmeres canàries, plantades seguint una retícula geomètrica, marca el centre de l’espai buit de la pedrera, així com la inflexió de la làmina d’aigua, en el punt que deixa de ser piscina pública.

L’aigua a la pedrera de la Creueta del Coll, prolongant-se en forma allargassada, relaciona l’espai central del parc amb una extracció de menor entitat que conté l’escultura d’Eduardo Chillida, Narcís.

Narcís és una gran escultura de formigó que suspesa per quatre cables d’acer es reflecteix a l’aigua, justificant així el seu nom. Es tracta d’un front de menor dimensió però que malgrat tot estableix una relació correcta amb l’escultura, en el sentit que es troben a la mateixa escala.

Font: Jardins de Barcelona. Miquel Vidal Pla. Àmbit: Ajuntament de Barcelona 2003

Categories; Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, Destacat, Etapes, Itineraris literaris, Novel·la barcelonina, Novetat Tags: David Castillo, El mar de la tranquil·litat, novel·la barcelonina