El mar de la tranquil·litat: Etapa 1
Comencem la ruta a Vallcarca i amb cites que posen de manifest les opinions que tenen del seu barri dos dels protagonistes de la novel·la: el Dani Casanellas i l’Àngel Varona.
Pàg. 45
El Dani va voler fer una passejada per aclarir el que ell anomenava “la sala de màquines”: posar en ordre les idees que li ballaven pel cap. Es feien llargs, els seus soliloquis sobre el nostre passat compartit. Els desenvolupava amb massa raonaments i detalls irrellevants. Panxut i amb una barba rossa que li amagava les galtes deformades, el Dani Casanellas repetia que la selecció, de què parlava quan es referia a la gent del barri, eren uns resistents, una tribu excelsa que no campava per casualitat per la barriada. Tot i ser de la frontera del barri, considerava Vallcarca de més categoria, en referència clara als veïns del Coll i del Carmel, competidors en la seva mentalitat. El Boston devia ser l’últim reducte de la lluita de classes entre barris de poca anomenada.
Pàgs. 150-151
-Per què no has sortit del barri?-li vaig preguntar per intentar modificar el to de la conversa
-Aquí ho tinc tot. La veritat és que de fora mai no m’ha interessat gaire res, i ara encara m’interessa menys -li va etzibar sense vacil·lar
-El món és molt gran, Dani, i això és molt petit.
-Molt petit, però fins i tot tu, que ho has vist tot, has tornat al cau. Cal que et digui el refrany?
-No cal
-Per què has tornat, tu, Àngel? O estàs simplement de pas, a l’espera que els problemes legals s’arreglin?
-Necessitava un refugi, però m’he adonat que el barri em xucla. No ho sé. Quan passejo amunt i avall tinc la sensació que Vallcarca és un estat mental. Diria que més que un refugi per amagar-me. Necessitava un lloc per trobar-me, per saber on sóc, per saber quin és el món que vull viure.
-Un estat mental? Uf! Trobar-se un mateix? No és millor estar despistat? -vam riure.
VALLCARCA
Vallcarca és un barri situat entre l’Avinguda de la República Argentina, el Passeig de la Vall d’Hebron i l’antiga riera de Vallcarca. El nom de Vallcarca ve de Vall Càrcara, pel fet de ser una vall que està encaixonada entre els turons del Putget i el del Coll.
Històricament formava part de la parròquia de Sant Genís del Agudells, al municipi de Sant Joan d’Horta. Amb l’anexió d’aquest municipi a Barcelona el 1903 passà a formar part de la ciutat i administrativament pertanyia al Districte d’Horta, però actualment pertany al Districte de Gràcia.
Vallcarca es formà a partir de 4 nuclis originaris de població. El més antic s’urbanitzà al voltant de l’Hostal de Farigola, a partir de l’obertura d’un grup de carrers estrets que donaren a la riera. El segon poblament s’assentà a la zona de Mas Falcó, propietat del baró de la Barre de Flandes. Un altre nucli fou el de Can Mans, proper al barri del Coll. Finalment, al nord-oest s’originà un nucli al voltant de la gran finca del navilier Francesc Gomis, que tenia uns jardins d’evocació romàntica desapareguts el 1956 amb l’obertura de l’Hospital Militar.
La imatge més característica del barri és el pont de Vallcarca, obra dels arquitectes Eduard Ferrés i Lluís Homs, que fou inaugurat el 1925 amb la finalitat de comunicar els turons del Putget i de la Creueta del Coll i connectar el barri de Vallcarca, llavors en creixement, amb la xarxa viària de la ciutat.
El barri inclou importants elements arquitectònics entre els quals destaquen la Casa Comas d’Argemir, obra de l’arquitecte Josep Vilaseca; l’antiga masia Can Sert, al sud del barri; la parròquia de Sant Jordi, antiga església conventual dels Camils, i la Torre de Sant Jordi, obra de l’arquitecte Salvador Valeri.
A l’antic Hostal de la Farigola, s’inaugurà el 1923 una de les primeres escoles creades pel Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona, obra de l’arquitecte Josep Goday. Gairebé enfront de l’Escola Farigola hi ha el passatge d’Isabel, amb un conjunt de cases unifamiliars amb jardí. Entre els equipaments i entitats històriques ja desapareguts destaquen el cinema Manon, el Casino Liberal i un petit teatre que hi havia prop de l’Hostal de la Farigola. El 1945 obrí les portes, al començament de l’Avinguda de l’Hospital Militar, un dels meublés més famosos de Barcelona, la Casita Blanca, ja enderrocat.
A la dècada de 1970, les principals reivindicacions del moviment veïnal de la zona se centraren en el deteriorament del parc d’habitatges, els forts desnivells del terreny, els problemes de connexió amb la ciutat, i les recurrents inundacions que patia el barri quan plovia. Es millorà el clavegueram, s’inauguraren les escales mecàniques de la Baixada de la Glòria i s’elaboraren plans de reforma urbanística del conjunt del sector. A l’espai que ocupava l’Hospital Militar s’hi han situat altres equipaments com el Parc Sanitari Pere Virgili o les casernes dels Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana.
Des del 2005 hi ha a la plaça Lesseps la Biblioteca Jaume Fuster i des del 2011 hi ha al passeig de la Vall d’Hebron la Biblioteca Vallcarca i els Penitents-Maria Antonieta Cots.
Fonts:
Enciclopèdia de Barcelona Vol 4. Directors: Ramon Albech i Fugueras i Jesús Giralt i Radigales.2005
Gràcia: el Camp d’en Grassot i Gràcia Nova, El Coll, La Salut, Vallcarca i els Penitents, Vila de Gràcia. Gabriel Pernau. 2011
Deixa el teu comentari!